Abans d’agafar el llapis ja estem dibuixant, tot interrogant l’objecte. Caldrà fer bones preguntes, i deixar-nos tacar per allò que dibuixem. Cada any algun company, dibuixant un edifici des del carrer, s’acaba inventant un terrat que no pot veure. Veure el que mirem és una tasca molt complexa, perquè sempre veiem altres coses: si veiem el color vermell no ens limitem a veure un color, sino que veiem perill. Per un mecanisme de defensa el cervell s’avança a allò que mirem i s’inventa una resposta, que és allò que realment creiem veure: és a dir, sovint veiem projeccions de futur, necessitem veure el que no veiem, què hi ha rere una paret, més enllà... Ho hem d’evitar i limitar-nos a la pura superficialitat de l’objecte.
Es recomana el visionat de dues pel·lícules que valen una "campana": "El sol del membrillo", d’en Víctor Erice, i "Arrebato", d’Ivan Zulueta. Són dues pel·lícules on la protagonista és la mirada. A la primera, la mirada del pintor Antonio López s’enfronta en una lluita desigual amb una realitat que se li esmuny dels dits, prova de prendre-li allò inaprehensible, i, militant en la ingenuïtat volguda, la impossibilitat de dur-ho a terme no l’impedeix de provar-ho.
Al darrer film proposat, la mirada és la de la càmera que filma, que vampiritza tot allò que se li posa al davant fins convertir la història en una pel·lícula de terror. Els deixo amb uns apunts del director, traspassat fa ben pocs mesos, i és que en Zulueta a banda de dirigir pel·lícules va fer carrera com a cartellista... i quina carrera! La meitat del cartells de les pel·lis d'en Pedro Almodóvar els va fer ell, però això és una altra història que val per ella mateixa una entrada en aquest bloc.
Per cert, totes aquestes imatges sobre la mirada m'han fet pensar en la sentència d'en Machado i és que
"el ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve".
