dimecres, 24 de març de 2010

Reflexions sobre el dibuix. 2: Mirar

2 MIRAR, entendre què tenim al davant, tocar i aproximar-nos, veure les coses com si fos la primera vegada... i com si fos l’última també! (perquè desenganyem-nos, sempre és l'última vegada de tot).

Abans d’agafar el llapis ja estem dibuixant, tot interrogant l’objecte. Caldrà fer bones preguntes, i deixar-nos tacar per allò que dibuixem. Cada any algun company, dibuixant un edifici des del carrer, s’acaba inventant un terrat que no pot veure. Veure el que mirem és una tasca molt complexa, perquè sempre veiem altres coses: si veiem el color vermell no ens limitem a veure un color, sino que veiem perill. Per un mecanisme de defensa el cervell s’avança a allò que mirem i s’inventa una resposta, que és allò que realment creiem veure: és a dir, sovint veiem projeccions de futur, necessitem veure el que no veiem, què hi ha rere una paret, més enllà... Ho hem d’evitar i limitar-nos a la pura superficialitat de l’objecte.

Es recomana el visionat de dues pel·lícules que valen una "campana": "El sol del membrillo", d’en Víctor Erice, i "Arrebato", d’Ivan Zulueta. Són dues pel·lícules on la protagonista és la mirada. A la primera, la mirada del pintor Antonio López s’enfronta en una lluita desigual amb una realitat que se li esmuny dels dits, prova de prendre-li allò inaprehensible, i, militant en la ingenuïtat volguda, la impossibilitat de dur-ho a terme no l’impedeix de provar-ho.

Al darrer film proposat, la mirada és la de la càmera que filma, que vampiritza tot allò que se li posa al davant fins convertir la història en una pel·lícula de terror. Els deixo amb uns apunts del director, traspassat fa ben pocs mesos, i és que en Zulueta a banda de dirigir pel·lícules va fer carrera com a cartellista... i quina carrera! La meitat del cartells de les pel·lis d'en Pedro Almodóvar els va fer ell, però això és una altra història que val per ella mateixa una entrada en aquest bloc.









Per cert, totes aquestes imatges sobre la mirada m'han fet pensar en la sentència d'en Machado i és que

"el ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve".


dimecres, 17 de març de 2010

Reflexions sobre el dibuix. 1: Respirar

Per casualitat (o no) la majoria dels que estem posats en això del "Suministro de emociones" tenim una estreta relació amb el dibuix. Alguns fins i tot donem o han donat classes de dibuix a l'Escola d'Arquitectura, així que a banda d'un interès purament utilitari, hem hagut de reflexionar sobre què collons és això de dibuixar. "Pensar fa ser ruc", deia la meva àvia, potser com a visionària del futur que ja ha arribat, amb un nou proletariat de la intel·ligència. Potser sí, però com a mínim ajuda a empènyer entrades del bloc...

1 RESPIRAR. Dibuixar implica un temps i un "tempo" determinats, que rarament tenen a veure amb les cabòries que ens acompanyen a l’agafar el llapis, cal que ens exorcitem les presses del damunt amb alguna mena de ritual.

Hi ha uns indis americans que quan agafen un avió, a l’arribar a l’aeroport de destinació s’hi queden unes hores de més: esperen que els hi arribi el seu esperit, que com tothom sap no és capaç de viatjar a grans velocitats i sempre arriba tard.

L’escriptor Amos Oz ho fa d’una altra manera:

"Vivo junto al desierto. Al alba me levanto y vago sin rumbo por él. Trato de oír. Al volver a casa, pongo las noticias de las 6 y están los políticos llenándose la boca de palabras: "Para siempre..."; "Nunca más..." y entonces escucho reírse a las piedras de ese desierto que es el mismo hace 100.000 años. Ya estoy preparado para escribir, que es aburridísimo. Intento juntar palabras. A veces, estoy toda una mañana sin hacer nada. Ni una línea. Me quedo mirando la pared. Esos vacíos son tan necesarios como las mañanas en que acabo una novela. También son escribir. Después me voy a un café".

Amb major capacitat de síntesi, a "Sol i de dol" J.V. Foix ho diu millor: "Sol, sóc etern. M'és present el paisatge de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany". Des d’aquí, a falta de desert, es proposa un exercici preliminar un cop som a la vora del que volem dibuixar: RESPIRAR.

Inspirar pel nas començant a omplir la part baixa del ventre per anar pujant fins a tenir ben plens els pulmons, retenir l’aire uns segons, sense ofegar-nos, i expulsar-lo també pel nas, començant per l’aire de dalt del pit i acabant pel del ventre. Si ho fem drets queda prou dissimulat i ningú ens mirarà com si féssim... l’indi.



Esperant a que m'arribi l'ànima a la terrassa del PatoLoco, mentre em prenc una cervesa.


dimarts, 9 de març de 2010

Raons d'estètica aplicada.



"I va ser tot mirant al merlot que en Quimet va començar a parlar del senyor Gaudí, que el seu pare l'havia conegut el dia que el va aixafar el tramvia, que el seu pare havia estat un dels que l'havien dut a l'hospital, pobre senyor Gaudí tan bona persona, ves quina mort més de misèria... I que al món no hi havia res com el Parc Güell i com la Sagrada Família i la Pedrera. Jo li vaig dir que, tot plegat, massa ondes i massa punxes. Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em va fer anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l'home i la dona i els drets de l'un i els drets de l'altre i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:

- ¿I si una cosa no m'agrada de cap de les maneres?

- T'ha d'agradar, perquè tu no hi entens."

Mercè Rodoreda, "La plaça del Diamant".






dissabte, 6 de març de 2010

Fachadas (II)

En tierras del maiz y serpientes emplumadas



casa Salmones, Puebla.


Historias de los mil y un minaretes en Istambul.