dijous, 18 de novembre del 2010

APUNTS (MOLT PERSONALS) PER A UNA ESTÈTICA HORTERA I. TOMÀQUET, TOMATA, TOMÀTIGA.


Parell de tomàquets d'en Manel Gonzàlez.

El per què d’una pensada sobre el tomàquet és divers. El primer motiu és evident: amb el tomàquet es pinta. De fet per a la majoria de gent és l’únic punt de contacte amb el dibuix: el pa amb tomàquet no és cap altra cosa que pintar el pa de tomàquet. I a molts restaurants que van per feina esgarrapen uns minuts de nòmines fent pots de pintura de tomàquet per estendre-la sobre el pa amb pinzells.

Christian Norberg Shultz és un crític d’arquitectura que va donar suport intel·lectual a ancorar l’Art Contemporani dins el seu context històric proper. Això s'esdevé quan l’anomenat Estil Internacional (el primer Le Corbusier, Mies Van Der Rohe... arquitectures per posar a qualsevol lloc del món) es regionalitza (Alvar Aalto, José Antonio Coderch...cobertes inclinades, ceràmica...) i els processos de construcció nacional (de construcció creativa d’una Història amb fragments triats del passat d’una determinada comunitat, per assenyalar-li una direcció de cara al futur) poden donar una empenta a l’Art que els farà de propaganda política en cercles intel·lectualment privilegiats. Art com a carta de presentació dels moviments nacionals.

El tomàquet (més vermell que el vermell de les quatre barres) és l’hortalisa nacional de Catalunya. No té sentit parlar de Catalunya com a país abans de la introducció del tomàquet des de les Amèriques. L’element cohesionador de Catalunya no és la llengua: és el pa amb tomàquet. Pa amb tomàquet com a tret distintiu, fins al punt que a la mare de tots els tomàquets li posem el nom del centre de gravetat del nostre país: tomàquet de Montserrat (que curiosament, no serveix per sucar el pa, com si es tractés d’un toro que de tan brau se l’hagués indultat a la plaça, i ja em perdonaran els més integristes pel símil). I que el pa amb tomàquet sigui tan d’aquí (i tan poc d’allí) és una prova de pes que el concepte Progrés (en el sentit que el demà serà millor que l’avui) està superat: com explicar d’una altra manera que a hores d’ara no sigui tot el món qui es prengui entrepans amb pa amb tomàquet? Com s'explica que el pa amb tomàquet no sigui universal? La presa de consciència que la millor opció no és la que necessàriament s’imposa és la superació de la dialèctica marxista i la idea de Progrés que porta implícita. Sense un futur necessàriament millor (i ja hem demostrat que no és així) no hi ha Progrés que valgui. I desmuntar aquesta bastida intel·lectual té les seves conseqüències, en tant si es creu en el Progrés, cada fenomen és un graó més en l’ascensió cap a no se sap on, sempre subordinat al graó superior: que ens esperi un demà millor menysprea el nostre avui. Desfeta aquesta il·lusió, l’ahir no té l’únic sentit de part necessària per arribar a l’avui, sinó que té sentit per ell mateix (i conseqüentment l’avui també de cara al demà). És recuperar la dignitat del "fenomen" del tipus que sigui, possibilitant la comparació de l’obra d’avui amb la d’ahir. És a dir: només amb un respecte escrupolós per l’altre (també en el temps) i no entenent-lo tan sols com un graó amb el que arribar on som, podem esperar el mateix tracte per part del demà.


dimarts, 2 de novembre del 2010

De cómo apropiarse de un premio (quizá sin merecerlo)

Los principales impulsores de este blog nos hemos tomado unas vacaciones, en cuanto al blog se refiere, las de Isidre bastante más justificadas que las mías. De manera que en estos dos meses ha habido tiempo para que le dieran el premio Nobel a Vargas Llosa. Yo me alegré, no fui el único, todos (me refiero a la prensa) se apresuraron a felicitarle, es lo normal. A mi personalmente su deriva liberal me desagrada más que bastante, pero he de agradecerle sinceramente algunos muy buenos momentos de lectura, especialmente por El hablador. Es una novela por la que a uno no le dan el premio Nobel, de esas que la crítica llama de segunda línea, sin la ambición de La ciudad y los perros o La guerra del fin del mundo. Pero me emocionó e impactó, quizá porque la leí a los veinte y pocos, o sea, aún más joven que ahora, sea por la razón que fuese los machiguengas y 'Mascarita' me acompañaron durante un buen tiempo. Se trata de un cuento nostálgico, entre la historia y el mito, sobre la comunicación y la memoria que contribuyó a que yo mitificara aún más el viaje, la metamorfosis, el buen salvaje y la memoria colectiva:



'la palabra es la memoria del pueblo que anda…', uno debe andar, ‘parado se enturbia’ (como el agua); andar como los machiguengas para no dejarse atrapar por la civilización, o por el ‘sistema’, o por la rutina, o por lo que sea….
Más tarde quise volver a leerlo pero estaba descatalogado, o algo así, y los machiguengas fueron cayendo en el olvido.


Como decía, se trataba de felicitar a Vargas Llosa, y así lo hicieron todos los periódicos y periodistas, pero tampoco se olvidaron, me refiero a los periódicos catalanes, de recordarnos al Vargas Llosa ‘catalán’, y así hacer un poquito nuestro el premio. Nos recordaron los tiempos en que Vargas Llosa paseaba por Barcelona junto a García Márquez y José Donoso, incluso algún día Cortazar se dejaba caer por aquí, por la Barcelona de los hermanos Goytisolo, Gil de Biedma, Montalbán o Marsé. Hoy de todo eso no queda nada ni nadie, salvo alguna muy ‘shandy’ y rara excepción, bueno y también queda Marsé, que el día que se le ocurre decir lo que piensa, y pensamos más de uno, lo acribillan y menosprecian (en plan ‘ya se sabe el abuelo que está gaga…’). Hoy Vargas Llosa recae más por Madrid que por aquí, y no me extraña, aquí para dar una clase sobre Borges algún memo es capaz de pedirle el nivel C. Después de veintitrés años de convergencia y siete de tripartito, treinta años de cultura mal subvencionada, este va siendo el erial que nos merecemos.
Mientras nos regocijábamos con una Barcelona que ya no existe, la opinión publicada, como cada verano, volvía con uno de esos temas que, por lo visto, realmente nos preocupa: la mala imagen que dan los turistas sin camiseta por las ramblas (debe ser que esto también puntúa en los ratings de Standard & Poor’s), nos hemos escandalizado como cada año con la mala imagen que dan estos ingleses enseñando sus sobacos por las ramblas –incluso se atreven a entrar así en el Boadas!, esto último es lo que más irrita a alguno de nuestros más reputados articulistas.
A mi, si me preguntan, lo que me da mala imagen es el hotel vela y su privatización de la playa (Ayuntamiento y Puerto de Barcelona siempre tan atentos a algunos intereses privados), eso sí que es digno sólo de republica bananera, o emirato del petrodolar (en todo caso de país BB-).

Con todas estas preocupaciones, la visita del Papa y la Sagrada Familia, que finalmente no se ha caído, no parece que a nuestros periódicos nacionales les quede mucho espacio para comentar la ‘posible financiación irregular’ de convergència. Esto parece ser que no interesa.


Nos queda andar, andar para huir, como los machiguengas de Vargas Llosa, o incluso, como decía Joyce (según Vila-Matas) cambiar de tema: ‘si no puedes cambiar de país cambia de tema’.

Para la próxima entrada prometo cambiar de tema y volver a la arquitectura