UN VOYEUR AL CAFE DE FLORE

Encara que només hagi estat per aquest subtil, humil i tendre "personatge", ha valgut la pena, sí senyor. Podeu comptar amb mi per a properes; sempre i quan ell ho cregui oportú, és clar.......

Dibuixaires a París. Tercer dia.

Tercer dia a París. Això va ser ahir. Avui la cosa s’acaba, els dibuixaires apuren les seves darreres hores a París i mentrestant jo ja m’he despedit d’ells, doncs segueixo el camí cap a Amsterdam. Però això ja ho explicarem demà. El cas és que ara aprofito una estona de pau al TGV on m’he muntat per passar llista al dissabte 16 d’abril de 2011. Aquest és el seté viatge que organitzem els professors de dibuix de l’Escola d’Arquitectura de La Salle de Barcelona. Des del 2055, hem visitat Lisboa, Granada, Estrasburg, Florència, Palma de Mallorca, Roma i ara París. El número d’alumnes ha variat d’allò més, creiem que en funció de l’exotisme de la proposta: entre vint i cent-cinquanta, amb el que no hi ha enveja possible cap al pobre responsable de l’agència de viatges que mai sap amb què se les haurà de veure. Toquem fusta, però és de destacar la manca de qualsevol tipus d’incident destacable en tot aquest temps, després de tractar amb uns quatre-cents alumnes de poc més de divuit anys, amb les hormones com es tenen en aquesta edat i en plena primavera que estem. Dissabte va començar com tots els dies: amb tots els dibuixaires com un clau a les 9:30 ja esmorzats a recepció, esperant als profes que no arriben. Camí cap al metro i ja desperten, en ple trajecte, els primers dibuixos. Ens n’adonem que el virus del dibuixar ja hem aconseguit inocular-lo amb èxit en uns quants elements. No només es tracta de dibuixar “monuments”. Allò quotidià també és susceptible de ser atrapat pel llapis, per la mirada de l’arquitecte.

La primera parada la fem a Trocadero, buscant una vista impossible: pel contrallum, per la sensació d’estar dins un parc temàtic, pel to kitsch del tema… Però surten un grapat de bones torres Eiffel, algunes amb les proporcions reinterpretades…

Seguim la ruta passant per l’edifici d’habitatges de la Rue Franklin de l’Auguste Perret, el primer edifici d’habitatges amb estructura de formigó armat, malgrat la pell florida que ensenya al carrer no estigui per fer evident l’estructura.

La parada és breu i ens enfilem cap a la fundació Le Corbusier, on dividits en dues tandes visitem l’interior de la Maison La Roche. Ens fan posar una mena de condons per als peus i ens prohibeixen de tocar les parets. No entenc el per què: és una arquitectura ja cadáver, ha perdut la vida que havia acollit i ara és pur simulacre.

On es fa encara més evident és a l’atic on tenia l'habitatge i un estudi en Corbu (per variar una miqueta). Hi arribem a les dues i el paisatge dels seus interiors és encara més desolador que el dels nostres estòmacs morts de gana. Que no es mal entengui: és ben interessant de visitar aquests espais, posar-te dins la dutxa on en Corbu es netejava el cul i tal i qual, però és simulacre i la pudor de cadáver és una nota de tristor. On encara hi ha vida és a la Ciutat Universitària de París que vam visitar ahir, amb el Pavelló Suís i del Brasil (qui será l’arquitecte???) que encara són allò que eren. El primer és contenció i precisió, el segon (més de trenta anys després) és exhuberància. Tots dos permeten experimetar l’Arquitectura en estat pur.

Cadascú va omplir-se l’estòmac on va poder i mentre uns van còrrer per acostar-se a Versalles i altres al Sagrat Cor...

... un petit grup va venir a trovar-nos prop del Bouburg, a la plaça que hi ha damunt de l’IRCAM d’en renzo Piano. Aquests valents van decidir que no els calia paper per dibuixar i van fer desaparèixer una caixa de ceres pintant el Centre Pompidour al terra de la plaça.

Tant de Le Corbusier senta malament: sota els efectes d'una severa intoxicació per pigments que porta als dibuixaires a pintar amb paper de WC (he dit bé: no sobre paper de WC, sinó amb paper de ídems), els nostres herois acaben fent el Modulor...

Amb l'obra acabada, després de lluitar contra línies d'horitzó, punts de fuga que fugen a tot enteniment i una banda de crios emprenyats per la mala punteria dels nostres dibuixaires, que van pegar un viatge a la pilota dels crios amb final al mig de la bassa d'aigua de la plaça...

2n dia a París amb els dibuixaires

Més telegrafia...

... i amb mala lletra, que no hi ha qui s'aclareixi amb el teclat gatatxo. I ja em perdonareu per la qualitat de les fotografies: aqui el campio es va oblidar les cameres a Barcelona i ara ha de tirar de telefon...

La cosa va comencar a l'Institut del mon arab. Al sortir, algun despistat es va perdre tot i que va aprofitar el teps davant Notre Dame:

Mentrestant, els demes ens feiem fotos davant el Centre Europeu de la Fotografia de Ives Lyon, tancat i barrat just la setmana que estem a Paris:

Refets de la pena (ens va ajudar a que no ens sabes tan de greu la cursilada de jardinet a la japonesa aue li han plantificat al pobre) ens n'anem a jeure (llapis en ma) a la placa des Vosges:

Fins i tot vam trobar teps per a fer un redibuix amb una aquarella d'en Guillem Bosch:

Despres de dinar vam retrobar-nos per agafar el metro...

... per acostar-nos a la Ciutat Universitaria a pel Corbu:

Notícies de París. Arribem els dibuixaires.

Serem telegràfics, que és ben tard. Avui 14 d'abril (aniversari de la proclamació de la 2a República espanyola) els dibuixaires de l'escola d'Arquitectura de La Salle de BCN hem arribat a la capital d'una República que encara ho és.

Avui només hem disposat de la tarda per patejar París. Com que per la tarda tothom podia fer el que volguès, hem acabat anant tots junts per un tour que ens ha portat a travessar el cementiri de Montparnasse (on hi reposa tanta glòria que li entren a un ganes de palmar-la) per arribar als Jardins de Luxemburg. Després d'agafar aire, ens hem enfilat al Pantheon i la veïna biblioteca de Santa Geneviève d'on el sempre excel·lentíssim senyor Duchamp en va ser bibliotecari. El passeig l'hem acabat davant de Notre Dame, la catedral de finals dels 80's que van edificar per gravar-hi el jeperut d'allí, de Notre Dame.

Caçador de proporcions, en acció. Espero, que com el que cerqui sigui la línia de l'horitzó...

Molts alumnes són uns killers: els hi van les distàncies curtes.

És d'agrair l'ajuda inestimable d'algun dels indígenes que ens hem trobat, com aquesta parisina de francès molt entenidor que passejava al seu nebot. Ens ha promés que demà tornarà amb nosaltres per explicar-nos on poder veure el Barça-Madrid de dissabte, tot i que a mi, la veritat, la pilota a l'olla...

De collage amb la façana de l'Ateneu Torrellenc.

Aprofitant la jornada de portes obertes de l'Ateneu Torrellenc, vam posar un exercici als nostres alumnes de primer de dibuix de l'Escola d'Arquitectura de La Salle, a la Universitat Ramon Llull. A banda del dia a dia de les classes, un cop per setmana pengem un exercici al grup de Flickr on estem posats. Són treballs un pèl guerrilleros, de llibreta petita i execució ràpida amb la finalitat d'agafar l'hàbit de pensar amb un llapis a la mà. En aquest exercici, els alumnes havien de completar una fotografia de la façana de l'Ateneu que els hi vam lliurar amb un bocí esquinçat. Com que de l'Ateneu no en tenien notícies, no estaven condicionats per l'original que va servir d'empremta i que no els vam mostrar fins finalitzat el treball.

Els alumnes, repeteixo, són de primer i només fa uns pocs mesos que es passegen en això de l'Arquitectura, perplexos encara per la pressió de l'Escola en fer-los trontollar les certeses amb les que van arribar al setembre. És una carrera ben rara aquesta...




Hi ha qui te clar que això de l'Arquitectura és aixecar edificis amb tots els metres quadrats que es pugui:

Oriol Peroy, "Universitat per a artistes!" Grup Sandra Moliner.

D'altres, però, són d'horitzó més ampli i trien una tipologia que fins i tot té lloc per recordar el forat que hem fet a la fotografia original:

Gerard Closa, "Petita estació de tren". Alumne d'Isidre Santacreu.

Una altra versió de forat, un altre portal, però a la catalana (amb peatge):

Diego Matilla. Sense títol. Grup de la Sandra Moliner.

I tornem al tema clàssic de l'imaginari de l'arquitecte: el xaletillo!

Francesc Abajo Duran. Sense títol. Alumne d'Isidre Santacreu.

Amb una temàtica indefinida però de vocació sumptuària, hi ha propostes que, en un atac de bondat, arriben a recordar el classicisme assimètric d'algun dels projectes de Sigurd Lewerentz. Això, o com de despistats arribem a aquesta carrera...

Berta Martí Gil. Sense títol. Alumna de Raimon Farré.

Millor o pitjor dibuixada (això tant és) hi ha qui ha triat un camí moooooolt intel·ligent: aconseguir que l'Arquitectura no la posi l'objecte construït (que ella completa amb uns mínims elements) sinó el paisatge que l'envolta:

Bea Díaz-Guerra, "Escalant fins al mirador". Grup de l'Isidre Santacreu.

Aquest paisatge però pot pertànyer al món dels somnis (o dels malsons):

Alejandro Batista Twose, "Pajarillos en el Tejado". Alumne de Guillem Bosch

Però es poden fer bons treballs sense anar tan lluny. Un equipament cultural clàssic com una biblioteca, un encaix correcte i un grup de gent en primer terme per no oblidar que, en definitiva, qui dóna sentit a l'Arquitectura som

Estefania Pellicer. Sense títol. Alumna de la Sandra Moliner.

En aquesta proposta se'ns presenta el pati d'una escola mixta (meitat per a nens "normals" al pati de planta baixa, meitat per a "marcianets" al pati del terrat).

Mireia Sobrino, "Pati interior d'una escola de Primària". Alumna d'en Guillem Bosch.

Un altre pati: el d'una presó. Aquest alumne no veia clar l'exercici i es va queixar. Crec que el mal cos que li va quedar va influir en la tria del tema, amb el que va acabar aprofitant al seu favor unes energies força negatives en origen. Una actitud que em sembla excel·lent:

Joaquín Repullés Garrido. "Patio de la cárcel a la hora de comer". Grup de la Sandra Moliner.

I ja per acabar, la proposta del profe que us escriu, una proposta dibuixada amb vidre, arrebossats, acer i ciment: