L'incerta glòria de l'arquitectura sostenible

No fa pas masses dies que una amiga i mitja, la Mónica Cruz, compartia a través del fèisbuc l'enllaç a un article de El País: Ecoaldeas frente a la ciudad eléctrica, signat per l'Andrés Jaque. Va ser escoltar el terme "ecoaldea" i sentir el mateix neguit a l'entrecuix que em produeixen mots com "sostenibilitat". Sí, tinc aquesta perversió, que he de confessar es tracta d'un fetitxisme electiu. I és que davant la imposició d'aquest discurs eco-happy-flower, o et surt una llaga a l'estòmac o hi busques la vesant parafílica. A la que sents a algú parlant de sostenibilitat, tremola i agafa't fort. De totes maneres, la cosa ve de lluny com ho prova el següent passatge de la "Incerta Glòria" d'en Joan Sales que tinc a mig llegir:

En algun lloc del front d'Aragó, a les files republicanes:

"- I ¿què et duu per Olivel?

- Ens han incorporat al vostre batalló -pipava tot aclucant els ullets-. I d'en Soleràs, ¿en saps alguna cosa?

- No l'he tornat a veure.

- Un xicot de cultura, però el més brut de la brigada. Durant unes operacions acampàvem al ras i era el mes de gener. Per escalfar-nos dormíem apilotats en piles de tres i quatre, posant al damunt la pila de mantes de tots. Els oficials fèiem pila a part, naturalment; un ha d'evitar l'excés de familiaritat amb la tropa. ¿Vols creure que no ho vaig resistir? Pudia com un boc! "Mira, noi, ho sento, però prefereixo que no dormis amb nosaltres." Li va tocar dormir sol, i això, com t'he dit, era al ras, amb sis o set graus sota zero. ¿Saps què feia? Es colgava sota els fems dels muls de la companyia. Ens va caure una nevada de dos pams: "Aquest Soleràs", dèiem, "tot sol i amb una manta, haurà quedat momificat". L'endemà ens va assegurar que havia suat tota la nit.

- Segur que sí. Cobert de pilotes de mul i encara amb dos pams de neu a sobre, ni que hagués dormit sota quatre edredons! No va tenir pas mala idea.

- Què et diré, abans em trobaríeu gangrenat de fred. Està bé la cultura, però sense la higiene..."

Reflexions sobre el dibuix: Davant la natura...

Trio un lloc on m’hi sento a gust, còmode, on decideixo que és el meu lloc.

M’asseguro d’estar sol/a, que ningú hem molesti, evito parlar amb ningú que no sigui jo mateix/a. Jo i la natura....res més.

Respiro, em relaxo i miro allò que m’envolta, l’ambient, les formes, els colors, la llum, la direcció del vent.Vull començar a dibuixar però hi ha massa caos, masses fulles, diferents arbres....per on començo? Entorno els ulls, així tot s’unifica, descobreixo que cadascuna de les petites fulles, troncs, fruites, flors...formen part d’un tot harmoniós. Així doncs, començo a esbrinar aquelles direccions principals, capto el moviment i com les masses es recolzen unes en les altres i es fan ombra.Començo a dibuixar amb la meva mà que es mou guiada pel meu cervell i transcriu tot allò que he descobert. Encaixo les línies principals sense apretar gaire el llapis, suaument.

Observo com entra la llum dibuixant forats més grans o més petits i analitzo la seva forma. D’on ve aquesta llum? Quina direcció porta? Si tinc una cara en llum vol dir que tindré un altre en ombra.....penso.

Descobreixo que la natura no es troba definida per una línia de contorn, per una silueta; que no n’hi han línies rectes, que tot és vital i espontani. Sento que estic molt a gust.....hem quedaria hores i hores dibuixant...

Membrillo, 1990. Antonio López ha prescindit en el dibuix de tot efecte d'ombrejat o modelat i explora un llenguatge caligràfic que porta a la memòria exemples japonesos. Amb extrema delicadesa, l'artista regruixa o aprima la linea per traduir el volum i la distribució de branques, fulles i fruits en l'espai. Per cert, aquesta obra és la que Antonio López dibuixa en temps real a la película de Víctor Erice "El sol del membrillo" que interpreta l'artista.

I ara us deixo amb unes cites extretes del llibre "Técnicas de dibujo" de John Ruskin on fa una serie de recomanacions als seus alumnes sobre dibuix i vegetació. Espero us sigui inspirador.

....”las líneas directrices.... En un árbol, muestran qué destino ha tenido que soportar desde su infancia; como otros árboles peleones han obstaculizado su crecimiento, y lo han empujado ladeándolo, y han intentado ahogarlo o matarlo de hambre; dónde y cuando otros árboles, éstos amables, lo han abrigado y han crecido cariñosamente junto a él, inclinándose del mismo modo que él se inclina; qué vientos lo atormentan más; cuales de sus ramas son más prósperas y dan frutos,....

....Y recuerda que lo que más distingue a los grandes hombres de sus inferiores es que siempre, en la vida y en el arte, saben como van de veras las cosas. Un tonto piensa que se están quietas y las dibuja ahí clavadas; el listo ve en ellas el cambio o la cambiabilidad, y las dibuja en consecuencia: el animal en movimiento, el árbol en crecimiento, la nube en su curso....Cuando examines una forma, intenta siempre ver en ella las líneas que han inluido en su suerte pasada e influirán en su futuro. Ésas son sus líneas imponentes; asegúrate de captarlas, sea lo que sea lo demás que se te escape.

....usa la pluma con firmeza y buen pulso, sin jamás garrapatear con ella, sino diciéndote, antes de aplicar ningún trazo: ....Decide siempre, examinando el objeto, qué te quedarás de él y qué descartarás, y no dejes nunca que la mano se te escape a su aire....Si quieres una línea continua, tu mano debe pasar tranquilamente de un extremo a otro sin ningún temblor; si quieres una línea temblorosa o quebrada, tu mano debe temblar, o quedar en suspenso, tan fácilmente como un músico, con el dedo, sostiene o interrumpe una nota; pero recuerda esto: no existe ningún modo general de hacer nada; no te será dada ninguna receta....”