2012

'Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos'.

Memorable.

Hi ha moments heroics de resistència. Aquest n'és un. Quan el catedràtic d'Estètica de la UB, en José María Valverde, va anunciar amb aquestes paraules que dimitia en resposta al cessament del catedràtic d'Etica José Luís López Aranguren per part del règim feixista d'Espanya. 1964: poca broma.

Amb motiu de la crisi econòmica és un lloc comú parlar de la crisi de l'Arquitectura. No hi puc estar d'acord. La resposta que ens demanen aquests temps és més Arquitectura. Amb majúscules. O això o ja podem plegar com a societat, rendir-nos a la barbàrie.

Ètica i estètica van de la mà. I d'aquesta no en sortim sense una regeneració ètica... i estètica.

Aquest proper any farem el que hem fet fins ara: tan bona Arquitectura com sabem i podem, donant llebre per gat tant si ens encarreguen un parc, una escola, una caseta, un dictamen o una taxació.

Molta Arquitectura per a aquest 2012.

De visita al monument casteller d'Antoni Llena a la plaça Sant Miquel.

Vaig saber d'aquesta escultura quan tot just es començava aixecar, al llegir un bon article d'en Quim Monzó a La Vanguardia. Parlava de les crítiques en contra que ja en feien veïns i comerciants de la plaça i va demanar un vot de confiança per a l'artista, l'Antoni Llena. Fa uns pocs dies li va dedicar un altre article molt afilat també a La Vanguardia, on de passada i pel mateix preu l'Alberto Fernández Díaz rebia de valent (sospito que el germà del nou Ministre de l'Interior era el veritable protagonista de l'escrit). El cas és que em vaig oblidar de tot plegat i un vespre que em dedicava a caçar un Pare Noel en bicicleta...

... vaig caure de ple dins la xarxa de l'Antoni Llena. Diu em Monzó que li sembla una gran escultura. Doncs a mi també. Amb una virtut fonamental: ha clavat l'escala de la peça, té la mida justa... i a sobre està molt ben col·locada!, a la cantonada que la connecta amb la Plaça Sant Jaume, allunyant-se amb el seu ball ingràvid del plat de mal pair de la intervenció d'en Josep Maria Subirachs a l'ampliació franquista de l'Ajuntament.

Com podeu veure l'escultura ve amb pancartes de sèrie per als balcons dels veïns. Ni cas. Em jugo cinc cèntims d'euro que d'aquí a pocs anys se les acabaran menjant amb patates. De moment, pancartes avall la gent es passeja amb el cap cap amunt, guaitant el cel potser buscant l'aixeneta...

Uns s'hi enfilen mentre d'altres es tiren pel terra càmera en mà. L'obra d'en Llena de segur que es farà estimar i la prova més científica de tot plegat és que hi ha més nanos jugant-hi als seus peus que als jocs infantils que hi ha ben a la vora...

ORGIA MICOLÒGICA

Com que l'Isidre m'ha posat amb evidència un cop més, tractaré de pujar una mica el nivell amb un incunable executat entre estovalles, tovallons, gots de vi mig buits i veus tremoloses. Restava guardat víctima del més pur onanisme gràfic egòlatra, però tot s'acaba: l'ocasió i la micològia l'han fet surar. Bon profit!

ÉS ÈPOCA DE BOLETS.............ALERTA GUILLEM!!!