Jardins a Vilanova i la Geltrú.

Si l'estat no ens garanteix el benestar ens l'haurem de procurar nosaltres pel nostre compte. Això és el que deuen haver pensat en un racó de Vilanova i la Geltrú, en una barriada molt barriada en la que algú enyorava més verd a les voreres i ha tret els testos al carrer. 

Recreant Cruïlles

Que vols pel teu barri?  

En el meu hi ha un solar de 5.900m2 buit: l’antic Convent de les Germanetes de la Caritat. Des del 2006, després d’un acord amb l’Hospital Clínic és propietat de l’Ajuntament. En el solar s’hi havia d’enquibir un institut, escola bressol, centre dia, habitatges tutelats i alguna cosa més que em dec oblidar (això és l’Eixample!). El 2010 es va aprovar el Pla Especial que ‘ordenava’ tot això i al 2011 la Modificació del PGM. Avui tot això sembla aturat, no hi ha cap projecte encarregat, cap explicació del que es vol fer, i la Generalitat ja ens ha comunicat que en els propers 15 anys Catalunya no necessita de cap nova escola pública (estudiar en barracons desperta l’enginy). Amb aquest panorama el col·lectiu (com ells s’anomenen) Recreant Cruïlles està fent una bona feina exigint la cessió temporal i autogestió d’aquest solar buit ple de merda. 

Aquesta tardor, amb l’ajut de la gent de IN/OUT, van empaperar la tanca amb demandes i il·lusions dels veïns. Eren posters de grans dimensions que cobrien tota la tanca. En l’era de les xarxes 2.0 i etc. a algú li pot semblar un pel artesà, a mi em sembla una acció magnífica, formalment molt potent, que posa de manifest un problema i convida a uns ciutadans que ens hem allunyat de l’associacionisme a exigir i participar en la gestió de lo públic.  

Per enganxar aquests pòsters es va demanar permís a l’Ajuntament, però el resultat final no va agradar i a la setmana següent els diligents serveis deneteja de l’Ajuntament els van retirar.  (la informació oficial aquí). Llavors van repetir el mural amb les fotos mida foli enganxades precàriament, i així facilitar la feina al serveis de neteja. Jo em vaig llegir totes els suggeriments, hi havia de bàsics i de utòpics, no faltaven els horts urbans, els parcs i les escoles, centres culturals, esportius... però cap veí va suggerir una marina amb iots de luxe, potser no se'ls hi va ocorre. 

P.D.- La pressió està fent el seu efecte i sembla que l'Ajuntament potser cedirà 580 dels quasi 6.000m2 perquè els gestionin els veïns mentre es decideix que fer amb el solar.

Canvi de pell a la Carboneria

La Carboneria, la casa, o Centre Social Okupa, de la cantonada d'Urgell amb Floridablanca ha mudat de pell. Un globus pirata somia fugir d'una ciutat que encadena als seus habitants. La casa i el globus semblen la mateixa cosa, el globus te enemics...

 Ara amb color, més naif, potser, però igual d'impactant i espectacular que abans: 

Per qui no conegui el barri,  fa uns anys  un grup d'artistes graffiteros van convertir aquesta façana anodina d'un edifici abandonat (avui en mans d'algun banc), en un magnífic espectacle on un pop, o un arbre en blanc i negre, havia arrelat, com els seus okupes, en el barri. El pop junt amb les portes i finestres, i les escombres penjant, i les peces de roba formava tot un conjunt impressionant. La Casa es convertí en un referent a cop de pintura.

Crònica de la Barcelona no oficial

Visita a l'obra

                                                                                                     l'obra hivernant....

Aquest final d'any m'he proposat, entre el llistat habitual de bons propòsits, reempendre el blog i tornar amb el subministrament d'emocions. Espero que tingui millor sort que els propòsits habituals.

Començaré amb la visita a una obra que hiverna, esperant i desesperant.  Pujo a la muntanya, i cada cop anoto amb paciència i ma de notari si hi ha algún canvi, mentres  l'obra segueix hivernant, canvia l'entorn, els arbres perden les fulles, neva, plou o fa un sol esplendit com aquest últim dia d'hivern.

  

De com em vaig fer gran amb el Parc dels Pinetons de Ripollet.

Ja cantava en Julio Iglesias allò del "de niña a mujer", que en el meu cas seria... ¿"de niño a mujeriego"? Bé, tant és. La cosa és que amb aquest parc vaig passar d'estudiant i becari de l'AMB en la seva primera fase a arquitecte en la segona fase, i sempre al costat d'en Claudi Aguiló Riu que és la cosa més semblant a un "sensei" que hagi tingut mai. La cosa va acabar amb un memorable viatge a Pàdua on el seu col·legi d'arquitectes ens va atorgar el premi a l'espai públic de la Biennale Barbara Cappochin, un premi que d'acord, no coneix ni Cristo, però que comptava amb en David Chipperfield al jurat, el que em va inflar l'ego durant una bona temprada. De totes maneres el millor record són les estones que amb en Jordi P ens vam passar fent la maqueta de la primera fase, mentre projectàvem directament tot retallant el cartró finlandès amb el que construíem el territori. En Claudi ens deixava fer i de tant en tant venia, mirava i aconseguia treure la punta al projecte. Només ara que ho penso me n'adono de com ho enyoro.

Una escala travessa-talussos. Observi's la conya dels replans, que per normativa cada pocs graons n'hi ha d'haver un. I aquí hi són.

Us passo el link al Parc dels Pinetons de Ripollet de la meva pàgina web on podreu trobar unes quantes fotos més de l'obra. Salut i bon any, que veig que aquesta és la primera entrada al bloc del 2013!