dissabte, 31 de desembre de 2011

2012




'Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos'.

Memorable.
Hi ha moments heroics de resistència. Aquest n'és un. Quan el catedràtic d'Estètica de la UB, en José María Valverde, va anunciar amb aquestes paraules que dimitia en resposta al cessament del catedràtic d'Etica José Luís López Aranguren per part del règim feixista d'Espanya. 1964: poca broma.
Amb motiu de la crisi econòmica és un lloc comú parlar de la crisi de l'Arquitectura. No hi puc estar d'acord. La resposta que ens demanen aquests temps és més Arquitectura. Amb majúscules. O això o ja podem plegar com a societat, rendir-nos a la barbàrie.
Ètica i estètica van de la mà. I d'aquesta no en sortim sense una regeneració ètica... i estètica.
Aquest proper any farem el que hem fet fins ara: tan bona Arquitectura com sabem i podem, donant llebre per gat tant si ens encarreguen un parc, una escola, una caseta, un dictamen o una taxació.
Molta Arquitectura per a aquest 2012.



dijous, 22 de desembre de 2011

De visita al monument casteller d'Antoni Llena a la plaça Sant Miquel.

Vaig saber d'aquesta escultura quan tot just es començava aixecar, al llegir un bon article d'en Quim Monzó a La Vanguardia. Parlava de les crítiques en contra que ja en feien veïns i comerciants de la plaça i va demanar un vot de confiança per a l'artista, l'Antoni Llena. Fa uns pocs dies li va dedicar un altre article molt afilat també a La Vanguardia, on de passada i pel mateix preu l'Alberto Fernández Díaz rebia de valent (sospito que el germà del nou Ministre de l'Interior era el veritable protagonista de l'escrit). El cas és que em vaig oblidar de tot plegat i un vespre que em dedicava a caçar un Pare Noel en bicicleta...








... vaig caure de ple dins la xarxa de l'Antoni Llena. Diu em Monzó que li sembla una gran escultura. Doncs a mi també. Amb una virtut fonamental: ha clavat l'escala de la peça, té la mida justa... i a sobre està molt ben col·locada!, a la cantonada que la connecta amb la Plaça Sant Jaume, allunyant-se amb el seu ball ingràvid del plat de mal pair de la intervenció d'en Josep Maria Subirachs a l'ampliació franquista de l'Ajuntament.


monument casteller


Com podeu veure l'escultura ve amb pancartes de sèrie per als balcons dels veïns. Ni cas. Em jugo cinc cèntims d'euro que d'aquí a pocs anys se les acabaran menjant amb patates. De moment, pancartes avall la gent es passeja amb el cap cap amunt, guaitant el cel potser buscant l'aixeneta...




Uns s'hi enfilen mentre d'altres es tiren pel terra càmera en mà. L'obra d'en Llena de segur que es farà estimar i la prova més científica de tot plegat és que hi ha més nanos jugant-hi als seus peus que als jocs infantils que hi ha ben a la vora...






dijous, 8 de desembre de 2011

ORGIA MICOLÒGICA


Com que l'Isidre m'ha posat amb evidència un cop més, tractaré de pujar una mica el nivell amb un incunable executat entre estovalles, tovallons, gots de vi mig buits i veus tremoloses. Restava guardat víctima del més pur onanisme gràfic egòlatra, però tot s'acaba: l'ocasió i la micològia l'han fet surar. Bon profit!

dimecres, 7 de desembre de 2011

divendres, 21 d’octubre de 2011

Una de juego de niños





Ya hace  años que arquitectos y urbanistas venimos ensalzando las virtudes de la ciudad densa y compacta. La ciudad densa es ecológica, o más ecológica, contribuye a una distribución más homogénea, y justa, de los bienes públicos, e incluso contribuye también a un mayor civismo, sí, sus ciudadanos se ven obligados a contemplar un cívico orden y respeto en la cola del autobús, la cola en la panadería etc. Es importante que este aprendizaje empiece de pequeños, por esto este juego nos pareció muy adecuado, también nos pareció adecuada la densidad de niño jugando por metro cuadrado. Se trata de un juego diseñado por Carve, unos holandeses, y ya se sabe que los holandeses algo saben de densidad, dedicados a diseñar parques y zonas infantiles de una calidad extraordinaria (que envidia). Básicamente se trata de colocar los niños en varios niveles y poder así reducir la zona de juegos infantiles a la mínima expresión, dejando espacio libre para la petanca, la grada, el escenario, el ping-pong, las terrazas, el césped,  los bancos, el kiosco, los arboles, la fuente … porque para las plazas de esta ciudad densa hoy ya no nos conformamos con un espacio vacío donde situar los domingos el mercado.



 

 A pesar de todos los ítems exigidos, la plaza, como todas las plazas, sabemos que funcionará si los niños, convertidos en termómetro del espacio público, la invaden para jugar.  Más allá de  la zona reglada (la de la valla, los carteles, pavimento acolchado y responsabilidad del Ayuntamiento) mejor convertir toda la plaza en un gran parque, con colores, con ‘asientos informales’, con rampas y toboganes también ‘informales’, a eso se le llama apostar sobre seguro.


Y creo que no soy el único que se emociona cuando encuentra un espacio público 'secuestrado' por los más pequeños



dijous, 8 de setembre de 2011

L'incerta glòria de l'arquitectura sostenible

No fa pas masses dies que una amiga i mitja, la Mónica Cruz, compartia a través del fèisbuc l'enllaç a un article de El País: Ecoaldeas frente a la ciudad eléctrica, signat per l'Andrés Jaque. Va ser escoltar el terme "ecoaldea" i sentir el mateix neguit a l'entrecuix que em produeixen mots com "sostenibilitat". Sí, tinc aquesta perversió, que he de confessar es tracta d'un fetitxisme electiu. I és que davant la imposició d'aquest discurs eco-happy-flower, o et surt una llaga a l'estòmac o hi busques la vesant parafílica. A la que sents a algú parlant de sostenibilitat, tremola i agafa't fort. De totes maneres, la cosa ve de lluny com ho prova el següent passatge de la "Incerta Glòria" d'en Joan Sales que tinc a mig llegir:


En algun lloc del front d'Aragó, a les files republicanes:

"- I ¿què et duu per Olivel?

- Ens han incorporat al vostre batalló -pipava tot aclucant els ullets-. I d'en Soleràs, ¿en saps alguna cosa?

- No l'he tornat a veure.

- Un xicot de cultura, però el més brut de la brigada. Durant unes operacions acampàvem al ras i era el mes de gener. Per escalfar-nos dormíem apilotats en piles de tres i quatre, posant al damunt la pila de mantes de tots. Els oficials fèiem pila a part, naturalment; un ha d'evitar l'excés de familiaritat amb la tropa. ¿Vols creure que no ho vaig resistir? Pudia com un boc! "Mira, noi, ho sento, però prefereixo que no dormis amb nosaltres." Li va tocar dormir sol, i això, com t'he dit, era al ras, amb sis o set graus sota zero. ¿Saps què feia? Es colgava sota els fems dels muls de la companyia. Ens va caure una nevada de dos pams: "Aquest Soleràs", dèiem, "tot sol i amb una manta, haurà quedat momificat". L'endemà ens va assegurar que havia suat tota la nit.

- Segur que sí. Cobert de pilotes de mul i encara amb dos pams de neu a sobre, ni que hagués dormit sota quatre edredons! No va tenir pas mala idea.
- Què et diré, abans em trobaríeu gangrenat de fred. Està bé la cultura, però sense la higiene..."


contenidors a la ciutat... jardi?


dijous, 1 de setembre de 2011

Reflexions sobre el dibuix: Davant la natura...

Trio un lloc on m’hi sento a gust, còmode, on decideixo que és el meu lloc.

M’asseguro d’estar sol/a, que ningú hem molesti, evito parlar amb ningú que no sigui jo mateix/a. Jo i la natura....res més.

Respiro, em relaxo i miro allò que m’envolta, l’ambient, les formes, els colors, la llum, la direcció del vent.Vull començar a dibuixar però hi ha massa caos, masses fulles, diferents arbres....per on començo? Entorno els ulls, així tot s’unifica, descobreixo que cadascuna de les petites fulles, troncs, fruites, flors...formen part d’un tot harmoniós. Així doncs, començo a esbrinar aquelles direccions principals, capto el moviment i com les masses es recolzen unes en les altres i es fan ombra.Començo a dibuixar amb la meva mà que es mou guiada pel meu cervell i transcriu tot allò que he descobert. Encaixo les línies principals sense apretar gaire el llapis, suaument.

Observo com entra la llum dibuixant forats més grans o més petits i analitzo la seva forma. D’on ve aquesta llum? Quina direcció porta? Si tinc una cara en llum vol dir que tindré un altre en ombra.....penso.

Descobreixo que la natura no es troba definida per una línia de contorn, per una silueta; que no n’hi han línies rectes, que tot és vital i espontani. Sento que estic molt a gust.....hem quedaria hores i hores dibuixant...


Membrillo, 1990. Antonio López ha prescindit en el dibuix de tot efecte d'ombrejat o modelat i explora un llenguatge caligràfic que porta a la memòria exemples japonesos. Amb extrema delicadesa, l'artista regruixa o aprima la linea per traduir el volum i la distribució de branques, fulles i fruits en l'espai. Per cert, aquesta obra és la que Antonio López dibuixa en temps real a la película de Víctor Erice "El sol del membrillo" que interpreta l'artista.












I ara us deixo amb unes cites extretes del llibre "Técnicas de dibujo" de John Ruskin on fa una serie de recomanacions als seus alumnes sobre dibuix i vegetació. Espero us sigui inspirador.


....”las líneas directrices.... En un árbol, muestran qué destino ha tenido que soportar desde su infancia; como otros árboles peleones han obstaculizado su crecimiento, y lo han empujado ladeándolo, y han intentado ahogarlo o matarlo de hambre; dónde y cuando otros árboles, éstos amables, lo han abrigado y han crecido cariñosamente junto a él, inclinándose del mismo modo que él se inclina; qué vientos lo atormentan más; cuales de sus ramas son más prósperas y dan frutos,....


....Y recuerda que lo que más distingue a los grandes hombres de sus inferiores es que siempre, en la vida y en el arte, saben como van de veras las cosas. Un tonto piensa que se están quietas y las dibuja ahí clavadas; el listo ve en ellas el cambio o la cambiabilidad, y las dibuja en consecuencia: el animal en movimiento, el árbol en crecimiento, la nube en su curso....Cuando examines una forma, intenta siempre ver en ella las líneas que han inluido en su suerte pasada e influirán en su futuro. Ésas son sus líneas imponentes; asegúrate de captarlas, sea lo que sea lo demás que se te escape.


....usa la pluma con firmeza y buen pulso, sin jamás garrapatear con ella, sino diciéndote, antes de aplicar ningún trazo: ....Decide siempre, examinando el objeto, qué te quedarás de él y qué descartarás, y no dejes nunca que la mano se te escape a su aire....Si quieres una línea continua, tu mano debe pasar tranquilamente de un extremo a otro sin ningún temblor; si quieres una línea temblorosa o quebrada, tu mano debe temblar, o quedar en suspenso, tan fácilmente como un músico, con el dedo, sostiene o interrumpe una nota; pero recuerda esto: no existe ningún modo general de hacer nada; no te será dada ninguna receta....”

diumenge, 8 de maig de 2011

Palazuelo en casa del arquitecto


Vista la deriva del blog en sus últimos posts, casi el tema obligado es el dibujo, pero en vez de poner un garabato de los míos he preferido usar dibujos de otro, de Palazuelo, en este caso.

En los estantes de los primeros despachos que pisé se repetían los libros de y sobre Palazuelo, sospechando que no era casualidad, decidí también yo interesarme por dicho pintor-escultor. ¡Claro que no era casualidad! Esas geometrías, esas formas abstractas son estructuras o paisajes listos para construir, como en otras épocas lo fueron otras abstracciones. Sus formas geométricas parecen seguir patrones similares a los que utiliza el arquitecto, quizá se debe a los pocos años que se paseó por las aulas de la escuela de Arquitectura en Londres, pero lo dudo.

Palazuelo es uno de esos artistas que ha sentido la necesidad de explicar mucho sobre su obra, recurriendo a menudo a los místicos persas o a las filosofías orientales, es de suponer que para ayudarnos a entenderla mejor. En Geometría y visión, una conversación con Kevin Power, uno de los textos más conocidos, refiriéndose a su ‘nueva geometría’ dice:


‘ese orden incierto, y por lo tanto vital, es dinámico y no tiene nada que ver con el orden que busca el equilibrio total, no-dinámico, y que puede ser impuesto por la razón en su manifestación más aberrante. Orden quiere decir relación.’



Este orden o equilibrio no racional es lo que algunos buscamos en sus formas. En los últimos meses he dedicado mucho de mi tiempo en hacer y re-hacer a marchas forzadas según el calendario impuesto por el ciclo cuatrienal, un proyecto de espacio público en Premià de Mar. Se trata de un encargo difícil, donde estamos subordinados y contratados por la ingeniería que construye un parking subterráneo y cuyo concesionario debe urbanizar la plaza donde se construye. Vamos, que somos algo así como los decoradores urbanos que al final deciden los muebles y el color de las cortinas, papel al que deberíamos ir acostumbrándonos a la estela de los apóstoles de lo visual.

Se trata de la plaza principal del pueblo, donde deben ocurrir todos los acontecimientos multitudinarios, pero que a diario, a juzgar por su uso actual, estará más bien vacía, o llena con todos los trastos que Ayuntamiento y vecinos han requerido.

Nuestra estrategia, ante un programa que se intuía denso y, por decirlo de alguna manera, abierto, fue desempolvar los libros de Palazuelo y recurrir a sus formas. Estas estructuras nos serían útiles para aprehender el lugar y poder colonizarlo con cada uno de los objetos que nos fueran pidiendo, se podían adaptar a los trazos que queríamos preservar y pronto las formas de Palazuelo se diluyeron dejando sólo su orden, que, como en la cita, debe recoger el dinamismo y la energía que se le supone al centro neurálgico de lo que un día fue un pueblo pesquero y agrícola en el Maresme y hoy se resiste a ser un barrio de Barcelona.
boceto, ni el primero ni el último, de la plaza.

De las dos pinturas de Palazuelo no he conseguido recuperar el título, pero són las dos obras base a partir de las que empezamos a trabajar, afortunadamente la SGAE no ha puesto su punto de mira en el uso de imagenes.
Ficha técnica: Plaça Paisos Catalans, Premià de Mar, Arquitctes Josep Val, col·laborador, Arnau Solé; enginyeria directora d'obra, SAEM; constructora, VOPI4

dimarts, 26 d’abril de 2011

UN VOYEUR AL CAFE DE FLORE


Encara que només hagi estat per aquest subtil, humil i tendre "personatge", ha valgut la pena, sí senyor. Podeu comptar amb mi per a properes; sempre i quan ell ho cregui oportú, és clar.......

dilluns, 18 d’abril de 2011

Dibuixaires a París. Tercer dia.

Tercer dia a París. Això va ser ahir. Avui la cosa s’acaba, els dibuixaires apuren les seves darreres hores a París i mentrestant jo ja m’he despedit d’ells, doncs segueixo el camí cap a Amsterdam. Però això ja ho explicarem demà. El cas és que ara aprofito una estona de pau al TGV on m’he muntat per passar llista al dissabte 16 d’abril de 2011. Aquest és el seté viatge que organitzem els professors de dibuix de l’Escola d’Arquitectura de La Salle de Barcelona. Des del 2055, hem visitat Lisboa, Granada, Estrasburg, Florència, Palma de Mallorca, Roma i ara París. El número d’alumnes ha variat d’allò més, creiem que en funció de l’exotisme de la proposta: entre vint i cent-cinquanta, amb el que no hi ha enveja possible cap al pobre responsable de l’agència de viatges que mai sap amb què se les haurà de veure. Toquem fusta, però és de destacar la manca de qualsevol tipus d’incident destacable en tot aquest temps, després de tractar amb uns quatre-cents alumnes de poc més de divuit anys, amb les hormones com es tenen en aquesta edat i en plena primavera que estem. Dissabte va començar com tots els dies: amb tots els dibuixaires com un clau a les 9:30 ja esmorzats a recepció, esperant als profes que no arriben. Camí cap al metro i ja desperten, en ple trajecte, els primers dibuixos. Ens n’adonem que el virus del dibuixar ja hem aconseguit inocular-lo amb èxit en uns quants elements. No només es tracta de dibuixar “monuments”. Allò quotidià també és susceptible de ser atrapat pel llapis, per la mirada de l’arquitecte.



IMAG0390


IMAG0389


La primera parada la fem a Trocadero, buscant una vista impossible: pel contrallum, per la sensació d’estar dins un parc temàtic, pel to kitsch del tema… Però surten un grapat de bones torres Eiffel, algunes amb les proporcions reinterpretades…

IMAG0284










Seguim la ruta passant per l’edifici d’habitatges de la Rue Franklin de l’Auguste Perret, el primer edifici d’habitatges amb estructura de formigó armat, malgrat la pell florida que ensenya al carrer no estigui per fer evident l’estructura.


La parada és breu i ens enfilem cap a la fundació Le Corbusier, on dividits en dues tandes visitem l’interior de la Maison La Roche. Ens fan posar una mena de condons per als peus i ens prohibeixen de tocar les parets. No entenc el per què: és una arquitectura ja cadáver, ha perdut la vida que havia acollit i ara és pur simulacre.


IMAG0392




IMAG0321


IMAG0315


IMAG0310


IMAG0307



IMAG0408




On es fa encara més evident és a l’atic on tenia l'habitatge i un estudi en Corbu (per variar una miqueta). Hi arribem a les dues i el paisatge dels seus interiors és encara més desolador que el dels nostres estòmacs morts de gana. Que no es mal entengui: és ben interessant de visitar aquests espais, posar-te dins la dutxa on en Corbu es netejava el cul i tal i qual, però és simulacre i la pudor de cadáver és una nota de tristor. On encara hi ha vida és a la Ciutat Universitària de París que vam visitar ahir, amb el Pavelló Suís i del Brasil (qui será l’arquitecte???) que encara són allò que eren. El primer és contenció i precisió, el segon (més de trenta anys després) és exhuberància. Tots dos permeten experimetar l’Arquitectura en estat pur.


IMAG0327


IMAG0325


Cadascú va omplir-se l’estòmac on va poder i mentre uns van còrrer per acostar-se a Versalles i altres al Sagrat Cor...

IMAG0402


... un petit grup va venir a trovar-nos prop del Bouburg, a la plaça que hi ha damunt de l’IRCAM d’en renzo Piano. Aquests valents van decidir que no els calia paper per dibuixar i van fer desaparèixer una caixa de ceres pintant el Centre Pompidour al terra de la plaça.



IMAG0379


IMAG0374



Tant de Le Corbusier senta malament: sota els efectes d'una severa intoxicació per pigments que porta als dibuixaires a pintar amb paper de WC (he dit bé: no sobre paper de WC, sinó amb paper de ídems), els nostres herois acaben fent el Modulor...


IMAG0372

Amb l'obra acabada, després de lluitar contra línies d'horitzó, punts de fuga que fugen a tot enteniment i una banda de crios emprenyats per la mala punteria dels nostres dibuixaires, que van pegar un viatge a la pilota dels crios amb final al mig de la bassa d'aigua de la plaça...


IMAG0384

dissabte, 16 d’abril de 2011

2n dia a París amb els dibuixaires

Més telegrafia... IMAG0133


... i amb mala lletra, que no hi ha qui s'aclareixi amb el teclat gatatxo. I ja em perdonareu per la qualitat de les fotografies: aqui el campio es va oblidar les cameres a Barcelona i ara ha de tirar de telefon...


La cosa va comencar a l'Institut del mon arab. Al sortir, algun despistat es va perdre tot i que va aprofitar el teps davant Notre Dame:

IMAG0274



Mentrestant, els demes ens feiem fotos davant el Centre Europeu de la Fotografia de Ives Lyon, tancat i barrat just la setmana que estem a Paris:


IMAG0167

Refets de la pena (ens va ajudar a que no ens sabes tan de greu la cursilada de jardinet a la japonesa aue li han plantificat al pobre) ens n'anem a jeure (llapis en ma) a la placa des Vosges:

IMAG0176

Fins i tot vam trobar teps per a fer un redibuix amb una aquarella d'en Guillem Bosch:

IMAG0192


IMAG0269


IMAG0267


IMAG0266


IMAG0265

Despres de dinar vam retrobar-nos per agafar el metro...

IMAG0259


IMAG0264

... per acostar-nos a la Ciutat Universitaria a pel Corbu:

IMAG0218


IMAG0225


IMAG0244


IMAG0263


IMAG0271


IMAG0268