dimarts, 17 de desembre del 2013

Jardins a Vilanova i la Geltrú.


Si l'estat no ens garanteix el benestar ens l'haurem de procurar nosaltres pel nostre compte. Això és el que deuen haver pensat en un racó de Vilanova i la Geltrú, en una barriada molt barriada en la que algú enyorava més verd a les voreres i ha tret els testos al carrer. 




dilluns, 8 d’abril del 2013

Recreant Cruïlles




Que vols pel teu barri?  
En el meu hi ha un solar de 5.900m2 buit: l’antic Convent de les Germanetes de la Caritat. Des del 2006, després d’un acord amb l’Hospital Clínic és propietat de l’Ajuntament. En el solar s’hi havia d’enquibir un institut, escola bressol, centre dia, habitatges tutelats i alguna cosa més que em dec oblidar (això és l’Eixample!). El 2010 es va aprovar el Pla Especial que ‘ordenava’ tot això i al 2011 la Modificació del PGM. Avui tot això sembla aturat, no hi ha cap projecte encarregat, cap explicació del que es vol fer, i la Generalitat ja ens ha comunicat que en els propers 15 anys Catalunya no necessita de cap nova escola pública (estudiar en barracons desperta l’enginy). Amb aquest panorama el col·lectiu (com ells s’anomenen) Recreant Cruïlles està fent una bona feina exigint la cessió temporal i autogestió d’aquest solar buit ple de merda. 


Aquesta tardor, amb l’ajut de la gent de IN/OUT, van empaperar la tanca amb demandes i il·lusions dels veïns. Eren posters de grans dimensions que cobrien tota la tanca. En l’era de les xarxes 2.0 i etc. a algú li pot semblar un pel artesà, a mi em sembla una acció magnífica, formalment molt potent, que posa de manifest un problema i convida a uns ciutadans que ens hem allunyat de l’associacionisme a exigir i participar en la gestió de lo públic.  
Per enganxar aquests pòsters es va demanar permís a l’Ajuntament, però el resultat final no va agradar i a la setmana següent els diligents serveis deneteja de l’Ajuntament els van retirar.  (la informació oficial aquí). Llavors van repetir el mural amb les fotos mida foli enganxades precàriament, i així facilitar la feina al serveis de neteja. Jo em vaig llegir totes els suggeriments, hi havia de bàsics i de utòpics, no faltaven els horts urbans, els parcs i les escoles, centres culturals, esportius... però cap veí va suggerir una marina amb iots de luxe, potser no se'ls hi va ocorre. 





P.D.- La pressió està fent el seu efecte i sembla que l'Ajuntament potser cedirà 580 dels quasi 6.000m2 perquè els gestionin els veïns mentre es decideix que fer amb el solar.



dimecres, 3 d’abril del 2013

Canvi de pell a la Carboneria




La Carboneria, la casa, o Centre Social Okupa, de la cantonada d'Urgell amb Floridablanca ha mudat de pell. Un globus pirata somia fugir d'una ciutat que encadena als seus habitants. La casa i el globus semblen la mateixa cosa, el globus te enemics...
 Ara amb color, més naif, potser, però igual d'impactant i espectacular que abans: 


Per qui no conegui el barri,  fa uns anys  un grup d'artistes graffiteros van convertir aquesta façana anodina d'un edifici abandonat (avui en mans d'algun banc), en un magnífic espectacle on un pop, o un arbre en blanc i negre, havia arrelat, com els seus okupes, en el barri. El pop junt amb les portes i finestres, i les escombres penjant, i les peces de roba formava tot un conjunt impressionant. La Casa es convertí en un referent a cop de pintura.

Crònica de la Barcelona no oficial


dilluns, 28 de gener del 2013

Visita a l'obra


                                                                                                     l'obra hivernant....

Aquest final d'any m'he proposat, entre el llistat habitual de bons propòsits, reempendre el blog i tornar amb el subministrament d'emocions. Espero que tingui millor sort que els propòsits habituals.

Començaré amb la visita a una obra que hiverna, esperant i desesperant.  Pujo a la muntanya, i cada cop anoto amb paciència i ma de notari si hi ha algún canvi, mentres  l'obra segueix hivernant, canvia l'entorn, els arbres perden les fulles, neva, plou o fa un sol esplendit com aquest últim dia d'hivern.


  


divendres, 18 de gener del 2013

De com em vaig fer gran amb el Parc dels Pinetons de Ripollet.

Ja cantava en Julio Iglesias allò del "de niña a mujer", que en el meu cas seria... ¿"de niño a mujeriego"? Bé, tant és. La cosa és que amb aquest parc vaig passar d'estudiant i becari de l'AMB en la seva primera fase a arquitecte en la segona fase, i sempre al costat d'en Claudi Aguiló Riu que és la cosa més semblant a un "sensei" que hagi tingut mai. La cosa va acabar amb un memorable viatge a Pàdua on el seu col·legi d'arquitectes ens va atorgar el premi a l'espai públic de la Biennale Barbara Cappochin, un premi que d'acord, no coneix ni Cristo, però que comptava amb en David Chipperfield al jurat, el que em va inflar l'ego durant una bona temprada. De totes maneres el millor record són les estones que amb en Jordi P ens vam passar fent la maqueta de la primera fase, mentre projectàvem directament tot retallant el cartró finlandès amb el que construíem el territori. En Claudi ens deixava fer i de tant en tant venia, mirava i aconseguia treure la punta al projecte. Només ara que ho penso me n'adono de com ho enyoro.

Una escala travessa-talussos. Observi's la conya dels replans, que per normativa cada pocs graons n'hi ha d'haver un. I aquí hi són.

Us passo el link al Parc dels Pinetons de Ripollet de la meva pàgina web on podreu trobar unes quantes fotos més de l'obra. Salut i bon any, que veig que aquesta és la primera entrada al bloc del 2013!

dimecres, 21 de novembre del 2012

Dilluns de visites d'obra.

L'arquitecte fa com el criminal. Necessita tornar a l'escena del crim. Així ho vam fer aquest dilluns passat. Vam tornar al parc de Can Lluch a Santa Coloma de Cervelló i a l'Ateneu Torrellenc. Ambdues obres es van acabar fa poc més d'un any i ja corren soles.

Ara toca ampliar el parc. Cal posar al dia la zona de jocs infantils, endreçar la capçalera de la riera, definir un parell de camins que s'enfilen cap al poble. Poca cosa més. Serà la primera zona de jocs infantils que projectarem després de tenir el nostre fill. Ens ve molt de gust.

Les escales del racó de fotre's mà.


Pel que fa a l'Ateneu encara hi ha pendents uns repassos d'obra, a més de les incidències del dia a dia. El procés d'aquesta obra ha estat complex... i complicat. Encara ho és. Però poc a poc l'anem posant en solfa. Gairebé m'emociono fa unes setmanes quan en una d'aquestes visites vaig sentir unes notes d'un piano de gran cua dalt de l'escenari. O la sala d'assajos plena de senyores fent tai-txí... L'únic sentit de la nostra feina és aquest, quan aconseguim desaparèixer nosaltres i la nostra arquitectura i l'únic que se sent, que es veu i que es respira és la gent donant significat amb l'ús a allò que hem fet.

Un jereoglífic a la façana.



dimarts, 13 de novembre del 2012

Quan es confon racionalitzar amb racionar el pastís.

1. Un dia sona el telèfon. És l'Olga, una amiga a qui fa un temps vaig fer-li un certificat d'habitabilitat de casa seva per poder trametre'n la cèdula d'habitabilitat. La sala d'estar d'aquell pis se li ha quedat petita i vol tirar l'envà que la separa d'un dormitori on mai hi posarà un llit. Ben pensat. Em demana que m'hi acosti per comprovar que realment és un envà i es pot tirar a terra, a l'hora que em pregunta per la paperassa que comporta tot plegat.

L'envà és un envà d'aquells de paper de fumar. En un matí s'ha tirat a terra i abocat la runa en uns contenidors al carrer. Contenidors que són unes saques que llogues per uns... 60€? cadascun. En el preu hi van incloses les taxes municipals pertinents. Bé.

Entro a la web de l'Ajuntament. El permís per tirar a terra l'envà són més de 400€. Cal adjuntar-hi un projecte que amb tot el que demanen no em veig capaç de fer-lo per menys de 600€. Malament.

L'Olga es gasta 1.000€ i encara té l'envà a casa. Què farà l'Olga?

2. Fa un any vam arranjar una façana interior del carrer Sant Pere Mitjà de Barcelona. L'obra va anar molt bé, no només gràcies a nosaltres: el constructor, l'Eloi, va fer una feina molt acurada mantenint l'obra neta i en ordre. De fet, l'obra va anar tan bé que ara la finca del costat, que és un edifici calcat fill de la mateixa promoció, ens van encarregar el projecte de rehabilitació de la façana interior. Un cop de sort doncs el projecte ja el teníem fet, calia adaptar-lo mínimament i llestos. Podem ajustar els honoraris i a la vegada tenir més marge de benefici. Mola.

Sorpresa: no havia passat ni un any i la tramitació exigida per part de l'Ajuntament és diferent. S'ha simplificat atenent als temps que corren? I una merda: ara et demanen un projecte previ que entrar a Patrimoni on passat un mes et diuen si sí o si no. No mola.

corol·lari. Se'n poden anar tots plegats a cagar. Amb la d'anys de crisi que portem ( i els que ens esperen!) a cap administració se li ha ocorregut simplificar tràmits. A cap. I en tenim de tots colors: taronges, blaves, vermelles, verdes... Cap renúncia a la seva part del pastís i l'administrat està embafat i algun dia li petarà el ventre. Així no és estrany que de 185 països Espanya estigui a la posició 133 en facilitats per muntar una empresa (informe DoingBusiness2012). Per exemple.


de nit al terrat de la virginia
El pati interior de Mitjà de Sant Pere que vam reformar. Abans de la reforma. I de nit.

diumenge, 4 de novembre del 2012

He is your friend! (by Nini)


La semana pasada me fui de viaje de trabajo a Atenas y al volver tuve que coger un avión con escala en París porque no hay ningún vuelo directo a Barcelona los miércoles, la crisis ha recortado la frecuencia de vuelos en el sur de Europa. En el tramo de Atenas a París me pasó algo sobre lo que no paro de pensar y cuántas más vueltas le doy más me hierve la sangre.

Yo iba sentada en la ventanilla y a mi lado se sentó un chico asiático de unos 25 años que durante el vuelo me hizo un par de preguntas a base de señas y onomatopeyas, no sabía casi nada de inglés. Era un chico con un comportamiento peculiar aunque me recordaba otros asiáticos con los que me he cruzado antes, por ejemplo me quitó la revista de las manos para poderla mirar él, en lugar de coger la suya, miraba la pantalla de mi ordenador mientras yo escribía, sin disimular en absoluto, hablaba por el móvil casi hasta el despegue del avión cuando yo le sugerí que lo apagara…

Al acabar el vuelo, me levanté para salir y el chico me siguió y me dijo “Taxi?” y yo le contesté que yo no taxi, pero que le señalaría el camino. Cuál fue mi sorpresa cuando justo al bajar del avión y atravesar el finger había una pareja de policías que le pidió el pasaporte. Mientras él se lo enseñaba, yo me paré un poco más adelante para comprobar que lo llevaba todo en la bolsa y, de paso, enterarme porque le pedían el pasaporte. ¡Qué inocencia la mía! Al cabo de dos segundos el policía se me acerca gritando que le enseñe la documentación, porque según él, el tío del avión era mi amigo. Empezó a gritarme “He’s your friend! He’s your friendo!” yo negaba con la cabeza pero el policía no me dejaba hablar. Me arrancó el DNI y se fue con él sin darme ninguna explicación. Yo estaba muy nerviosa porque si el policía decidía retenerme allí yo iba a perder mi conexión a Barcelona. Además parecía que le daba igual lo que yo dijera, pues él había hecho su juicio: el chico era culpable y yo era su cómplice. Al final me escuchó cuando le dije que no era mi amigo, que por azar se había sentado a mi lado en el avión pero que yo no lo conocía de antes y que yo tenía un vuelo a Barcelona que iba a perder. Después de gritar un par de veces más y decirme que estaba mintiendo, miró el documento y me lo devolvió. Yo interpreté que me podía ir, lo cogí y dije “Can I leave?” mientras me alejaba rápido para que no tuviera tiempo de cambiar de idea. A todo eso el asiático “criminal” seguía allí retenido con cara de no entender. Valga decir que a todos los asiáticos del vuelo les pidieron la documentación del mismo modo que a él: a grito de “Passport!”. Debido a la manera tan ruda en que interpelaban a la gente una señora al enseñarlo le pregunto cuál era el problema y de qué se la acusaba.

Mientras me alejaba no dejaba de pensar que realmente las personas no tenemos derechos, se nos puede menospreciar de un modo brutal, se nos puede retener sin prueba alguna y sin ni siquiera darnos una explicación, simplemente porque a un policía les parecemos sospechosos. No hay ninguna presunción de inocencia, no hay ninguna educación por parte de los agentes del orden: ellos mandan, ellos son los perros fieles del poder y ellos están ahí para evitar cosas muy graves como que un inmigrante sin papeles se cuele en nuestro amado continente. Y eso les da pleno derecho para tratar a cualquier persona como a una mierda, al supuesto inmigrante ilegal y al individuo que se le siente al lado en el avión.  

Es triste darse cuenta de que estamos indefensos ante una policía que lo único que le importa es salvaguardar los intereses de unos pocos, porque hay otros delitos que no se persiguen con tanto empeño. De hecho, mientras las personas no tenemos derechos a movernos libremente, el dinero (y sus dueños) transitan libremente por el mundo sin apenas pagar impuestos y sin dar explicaciones. También las armas van y vienen o las mujeres obligadas a prostituirse. Cada vez hay una mayor liberalización de los capitales para que fluyan sin barreras mientras los seres humanos estamos recluidos en las naciones donde nacimos sobre todo si estas naciones son pobres.

Esto, además de injusto y completamente contrario a los derechos humanos, es puro racismo. El policía se vio en el derecho de interpelar a todos los asiáticos porque son sospechosos por su raza, seguramente a los negros les podría haber pasado lo mismo. Por suerte soy blanca y por eso finalmente el policía decidió que me debía dejar marchar. 

Elaine Hervello

dilluns, 17 de setembre del 2012

Album de verano,

arquitectura anónima en el norte de Portugal











Y no tan anónima...















dilluns, 10 de setembre del 2012

dissabte, 30 de juny del 2012

EuroVegas?

Las Vegas.

Àmbit sud del Baix Llobregat.

Terrenys agrícoles entre la C-32 i la C-31.

La taca anterior a Las Vegas, atrapant des d'un bocí de Fremont St. al nord, fins a l casino Mandalay Bay al sud (i al costat, un pèl més amunt, el Caesars Palace, que el 1980 i el 1981 va acollir al seu aparcament el Gran Premi de Las Vegas de F1. D'allò no en queda ni l'ombra: és impossible de trobar cap edifici de més de deu anys d'antiguitat, la ciutat es reedifica constantment.

El "Strip" de Las Vegas col·locat a escala al Baix Llobregat.

La taca de Las Vegas damunt de Barcelona, engolint-se la Gran Via de plaça Cerdà finsa la Rambla Prim, tot Montjuïc, Ciutat Vella, tot Poble Sec i una bona queixalada de l'Eixample i Poble Nou. 

Catalunya ja és una primera potència en joc i en putes, si bé la cosa segueix un model difús, d'economia més extensiva que intensiva. Un parell de màquines escurabutxaques a cada bar, una puta a cada revolt de la carretera ,aquest és el nostre país. Ara es vol introduir un model que no se sap si complementarà o substituirà l'actual, bé estaria saber-ho.

dimarts, 29 de maig del 2012

Successos paranormals: d'iniciar les obres d'una casa i de la xarxa curry.

El client fent de saurí per la seva parcel·la.

Avui, mentre Bankia s'esfondra i la prima de risc es dipara, hem fet el replanteig d'una casa. Hem quedat de bon matí amb el client (que a l'hora farà de constructor per tal d'estalviar-se uns diners i guanyar maldecaps), l'aparellador, un veí amb una grua que remourà les terres i l'estructurista. Amb fils hem marcat l'àmbit de la casa per tal de comprovar que hi cap i no hi passen coses rares tals com que les darreres pluges hagin encongit el terreny. Bé, de coses rares sí que en passen: a aquestes alçades de la pel·lícula va i algú decideix de fer-se una casa... Doncs precisament perquè van maldades que la fem. El client fa temps que està convençut que el sistema financer del país se'n va a pastar fang així que té pressa a transformar uns diners que demà potser no valguin res en una llar. En la seva llar. Si quan vam començar el projecte aquest plantejament ens el miràvem ben escèptics, el cul petit que avui se'ns queda a l'escoltar les notícies ens fa ser més crèduls davant qualsevol predicció apocalíptica, la veritat...

 I com que els expedients X no venen sols, aquest és el primer projecte que hem de resoldre atenent a la xarxa curry del terreny. Això dels raigs curry creia que eren els súperpoders del darrer súperheroi de Bollywood, però es veu que no, que són unes línies naturals d'energia que creuen la Terra en direccions ortogonals, unes línies que te les trobes cada parell de metres. En la seva intersecció cal evitar de situar-hi elements d'estades perllongades (el llit, el sofà... el vàter?), pel que la distribució del programa esdevé un sudoku d'un parell de collons. Com que la cosa no era prou simpàtica, també vam haver d'atendre les línies d'aigua subterrània, que segueixen un patró similar. Tot això ens ho van passar en un dibuix en AutoCAD que recollia el treball de camp d'un tipus pasejant-se amunt i avall de la parcela amb unes varetes a les mans.

Amb una mica de sort encara ens farem famosos. Falta ben poc per atreure l'atenció de l'Íker Jiménez i que ens dediqui un reportatge a Tercer Milenio...

El plànol amb les radiacions naturals de la parcel·la.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Quiche de brocoli y anchoas

Para Imma y Héctor, "els tiets de París", una cena memorable, todo un éxito...




dimarts, 17 d’abril del 2012

Espinacas con burrata

En Pádua descubrí uno de los quesos más especiales que he probado: la burrata. Me explicaron que es el queso que sobra cuando hacen la mozzarela, de gusto es bastante similar. La burrata tiene forma de saquito blanco (comestible) y en su interior se encuentra un queso tipo fresco y de gusto suave. 

Ingredienes: espinacas Baby, tomate natural para ensalada o cherry, albahaca fresca, burrata, confitura de tomate, sal, aceite, vinagre

Elaboración: Picar los tomates y ponerlos en el plato encima de las espinacas baby, espolvorear por encima la albahaca fresca picada. Aliñar con aceite, sal y vinagre. Poner la burrata a un lado del plato y acompañar con un poco de confitura de tomate, la mezcla es deliciosa!!

dimarts, 10 d’abril del 2012

Delicias indias: Palak Paneer.

En Julio de 2008 estuve en India por segunda vez y también por segunda vez volví a vencer los malos augurios que me aseguraban contraería una gastroenteritis que me amargaría las vacaciones y que me haría volver a casa aún mas flaca (para disgusto de mi querida madre). Y es que India tiene muy mala propaganda en nuestro país...el caso es que, no sé si por provocar o por mantener la boca cerrada a terceros no solo no contraje la enfermedad si
no que disfruté como una enana de los manjares de tan maravilloso país.

La prueba de todo ello es que volví con un libro de cocina bajo el brazo y me atreví a imitar uno de los platos que más me gustaron, el Palak Paneer (o lo que es lo mismo, espinacas con queso). Como buena aprendiz, durante el viaje iba apuntando en una libreta las comidas que iba probando y las comentaba, os lo dejo ahí por si a alguien le pica la curiosidad y decide probarlo...