Per casualitat (o no) la majoria dels que estem posats en això del "Suministro de emociones" tenim una estreta relació amb el dibuix. Alguns fins i tot donem o han donat classes de dibuix a l'Escola d'Arquitectura, així que a banda d'un interès purament utilitari, hem hagut de reflexionar sobre què collons és això de dibuixar. "Pensar fa ser ruc", deia la meva àvia, potser com a visionària del futur que ja ha arribat, amb un nou proletariat de la intel·ligència. Potser sí, però com a mínim ajuda a empènyer entrades del bloc...
1 RESPIRAR. Dibuixar implica un temps i un "tempo" determinats, que rarament tenen a veure amb les cabòries que ens acompanyen a l’agafar el llapis, cal que ens exorcitem les presses del damunt amb alguna mena de ritual.
Hi ha uns indis americans que quan agafen un avió, a l’arribar a l’aeroport de destinació s’hi queden unes hores de més: esperen que els hi arribi el seu esperit, que com tothom sap no és capaç de viatjar a grans velocitats i sempre arriba tard.
L’escriptor Amos Oz ho fa d’una altra manera:
"Vivo junto al desierto. Al alba me levanto y vago sin rumbo por él. Trato de oír. Al volver a casa, pongo las noticias de las 6 y están los políticos llenándose la boca de palabras: "Para siempre..."; "Nunca más..." y entonces escucho reírse a las piedras de ese desierto que es el mismo hace 100.000 años. Ya estoy preparado para escribir, que es aburridísimo. Intento juntar palabras. A veces, estoy toda una mañana sin hacer nada. Ni una línea. Me quedo mirando la pared. Esos vacíos son tan necesarios como las mañanas en que acabo una novela. También son escribir. Después me voy a un café".
Amb major capacitat de síntesi, a "Sol i de dol" J.V. Foix ho diu millor: "Sol, sóc etern. M'és present el paisatge de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany". Des d’aquí, a falta de desert, es proposa un exercici preliminar un cop som a la vora del que volem dibuixar: RESPIRAR.
Inspirar pel nas començant a omplir la part baixa del ventre per anar pujant fins a tenir ben plens els pulmons, retenir l’aire uns segons, sense ofegar-nos, i expulsar-lo també pel nas, començant per l’aire de dalt del pit i acabant pel del ventre. Si ho fem drets queda prou dissimulat i ningú ens mirarà com si féssim... l’indi.
Hi ha uns indis americans que quan agafen un avió, a l’arribar a l’aeroport de destinació s’hi queden unes hores de més: esperen que els hi arribi el seu esperit, que com tothom sap no és capaç de viatjar a grans velocitats i sempre arriba tard.
L’escriptor Amos Oz ho fa d’una altra manera:
"Vivo junto al desierto. Al alba me levanto y vago sin rumbo por él. Trato de oír. Al volver a casa, pongo las noticias de las 6 y están los políticos llenándose la boca de palabras: "Para siempre..."; "Nunca más..." y entonces escucho reírse a las piedras de ese desierto que es el mismo hace 100.000 años. Ya estoy preparado para escribir, que es aburridísimo. Intento juntar palabras. A veces, estoy toda una mañana sin hacer nada. Ni una línea. Me quedo mirando la pared. Esos vacíos son tan necesarios como las mañanas en que acabo una novela. También son escribir. Después me voy a un café".
Amb major capacitat de síntesi, a "Sol i de dol" J.V. Foix ho diu millor: "Sol, sóc etern. M'és present el paisatge de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany". Des d’aquí, a falta de desert, es proposa un exercici preliminar un cop som a la vora del que volem dibuixar: RESPIRAR.
Inspirar pel nas començant a omplir la part baixa del ventre per anar pujant fins a tenir ben plens els pulmons, retenir l’aire uns segons, sense ofegar-nos, i expulsar-lo també pel nas, començant per l’aire de dalt del pit i acabant pel del ventre. Si ho fem drets queda prou dissimulat i ningú ens mirarà com si féssim... l’indi.
Esperant a que m'arribi l'ànima a la terrassa del PatoLoco, mentre em prenc una cervesa.
Absolutament inspirador!!!
ResponEliminaMoltes gràcies
Moltes gràcies, senyor Anònim. No s'imagina com agraïm qualsevol reacció de qui ens llegeix. Deu ser cosa de la síndrome de clamar al desert... Salutacions!
ResponEliminagràcies, tot un respir de serenitat després d'un dia de feina. Una gran troballa aquest espai.
ResponElimina