dijous, 18 de novembre de 2010

APUNTS (MOLT PERSONALS) PER A UNA ESTÈTICA HORTERA I. TOMÀQUET, TOMATA, TOMÀTIGA.


Parell de tomàquets d'en Manel Gonzàlez.

El per què d’una pensada sobre el tomàquet és divers. El primer motiu és evident: amb el tomàquet es pinta. De fet per a la majoria de gent és l’únic punt de contacte amb el dibuix: el pa amb tomàquet no és cap altra cosa que pintar el pa de tomàquet. I a molts restaurants que van per feina esgarrapen uns minuts de nòmines fent pots de pintura de tomàquet per estendre-la sobre el pa amb pinzells.

Christian Norberg Shultz és un crític d’arquitectura que va donar suport intel·lectual a ancorar l’Art Contemporani dins el seu context històric proper. Això s'esdevé quan l’anomenat Estil Internacional (el primer Le Corbusier, Mies Van Der Rohe... arquitectures per posar a qualsevol lloc del món) es regionalitza (Alvar Aalto, José Antonio Coderch...cobertes inclinades, ceràmica...) i els processos de construcció nacional (de construcció creativa d’una Història amb fragments triats del passat d’una determinada comunitat, per assenyalar-li una direcció de cara al futur) poden donar una empenta a l’Art que els farà de propaganda política en cercles intel·lectualment privilegiats. Art com a carta de presentació dels moviments nacionals.

El tomàquet (més vermell que el vermell de les quatre barres) és l’hortalisa nacional de Catalunya. No té sentit parlar de Catalunya com a país abans de la introducció del tomàquet des de les Amèriques. L’element cohesionador de Catalunya no és la llengua: és el pa amb tomàquet. Pa amb tomàquet com a tret distintiu, fins al punt que a la mare de tots els tomàquets li posem el nom del centre de gravetat del nostre país: tomàquet de Montserrat (que curiosament, no serveix per sucar el pa, com si es tractés d’un toro que de tan brau se l’hagués indultat a la plaça, i ja em perdonaran els més integristes pel símil). I que el pa amb tomàquet sigui tan d’aquí (i tan poc d’allí) és una prova de pes que el concepte Progrés (en el sentit que el demà serà millor que l’avui) està superat: com explicar d’una altra manera que a hores d’ara no sigui tot el món qui es prengui entrepans amb pa amb tomàquet? Com s'explica que el pa amb tomàquet no sigui universal? La presa de consciència que la millor opció no és la que necessàriament s’imposa és la superació de la dialèctica marxista i la idea de Progrés que porta implícita. Sense un futur necessàriament millor (i ja hem demostrat que no és així) no hi ha Progrés que valgui. I desmuntar aquesta bastida intel·lectual té les seves conseqüències, en tant si es creu en el Progrés, cada fenomen és un graó més en l’ascensió cap a no se sap on, sempre subordinat al graó superior: que ens esperi un demà millor menysprea el nostre avui. Desfeta aquesta il·lusió, l’ahir no té l’únic sentit de part necessària per arribar a l’avui, sinó que té sentit per ell mateix (i conseqüentment l’avui també de cara al demà). És recuperar la dignitat del "fenomen" del tipus que sigui, possibilitant la comparació de l’obra d’avui amb la d’ahir. És a dir: només amb un respecte escrupolós per l’altre (també en el temps) i no entenent-lo tan sols com un graó amb el que arribar on som, podem esperar el mateix tracte per part del demà.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada