dimarts, 7 de desembre de 2010

La visita del Mariscal Rommel a la casa Malaparte.

En una llibreria de vell em vaig firar d'una edició argentina de l'any 59 de "La Piel". Fa unes setmanes, amb el llibre a mig llegir, vaig ensopegar amb Malapartiana, el blog del darrer traductor a l'espanyol d'en Curzio Malaparte, en David Paradela. Entre que em vaig enganxar de patac al seu blog i que la prosa del llibre se'm feia feixuga, me'n vaig anar a la llibreria a per l'edició de Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores. I vaig fer bé.


"La Piel" estesa.

En Curzio Malaparte és un Dionisio Ridruejo a la italiana i a lo bèstia. Des d'uns orígens feixistes no s'està de cantar-li les quaranta al mateix Duce, guanyant-se exilis i presons diverses. La deriva ideològica el durà a adscriure's al partit comunista italià... i a convertir-se al catolicisme poc abans de morir. En el seu testament ens deixa una darrera sorpresa: va fer donació de la seva casa a Capri, la Casa Malaparte, al partit comunista xinès. I què n'havia de fer el govern xinès d'aquesta joia arquitectònica del segle XX? Res. Deixar empantanegada aquesta obra en un buit legal que la condemnà a dècades d'abandó.

Malaparte (nascut Kurt Erich Suckert al Prato de finals del XIX) va encarregar-li una casa a Capri a Adalberto Libera. I per què necessitava un arquitecte un tipus que s'inventa el seu propi nom emmirallant-se amb el mateix Napoleó, i que no s'està d'exercir de gra al cul d'en Mussolini? Està clar que no el necessita per a res, així que en Libera va durar ben poc en aquesta història. Malaparte tenia massa clar com havia de ser casa seva. Una descripció fantàstica l'he trobada en unes línies seves a "La Piel", quan narra la visita que li va fer el Mariscal Rommel:



"Salí al encuentro del general alemán y lo hice entrar en la biblioteca. El general, observando mi uniforme de alpino, me preguntó a qué frente estaba destinado.

- Al frente finlandés -respondí.

- Le envidio -me dijo-. Yo no tolero el calor. Y en África hace demasiado. Sonrió con una sombra de tristeza, se quitó la gorra y se pasó la mano por la frente. Observé con estupor la extrañísima forma de su cráneo: desmedidamente alto, o mejor dicho, alargado hacia arriba, como una enorme pera amarilla. Lo acompañé de habitación en habitación por toda la casa, de la biblioteca a la bodega, y cuando regresamos al inmenso zaguán, con sus ventanas abiertas al paisaje más bello del mundo, le ofrecí un vaso de vino del vesubio, de los viñedos de Pompeya.

- Prosit! -brindó levantando el vaso; se lo bebió de un trago y, antes de marcharse, me preguntó si había comprado la casa tal cual o si la había proyectado y construido yo mismo. Le respondí -aunque no era verdad- que la había comprado tal cual. Y con un amplio gesto de la mano señalé la pared de Matromania, los tres colosales escollos de los farallones, la península de Sorrento, las islas de las Sirenas, el lejano azul del litoral amalfitano y el remoto resplandor de la costa de Paestum, y le dije:

- Yo he proyectado el paisaje.

- Ach so! -exclamó el general Rommel. Y después de estrecharme la mano, se marchó. Yo me quedé en la puerta viendo cómo subía la empinada escalera tallada en la roca que, desde mi casa, conduce a Capri. De pronto, vi que se detenía, se volvía y me lanzaba una mirada inquisitiva; luego dio la vuelta y siguió su camino."



"Yo he proyectado el paisaje"... Impressionant... Amb cinc paraules en té prou per explicar el projecte. I si per a algú en són poques, li regalaré unes imatges a les que vaig arribar gràcies al blog de PinkMeninas. Es tracta d'un clip amb retalls de "Le Mépris", una pel·lícula d'en Jean-Luc Godard de 1963 rodada en part a la Casa Malaparte. Hi veureu la Brigitte Bardot qui, sense haver d'obrir la boca, respondrà a en Curzio Malaparte: "Jo sóc el paisatge!"


3 comentaris:

  1. Hola, company, em fa feliç veure que dediques una entrada a Malaparte. Pregunta: em pots confirmar que la traducció de l'edició argentina, com l'espanyola, la signa en Manuel Bosch Barrett?

    ResponElimina
  2. Bona nit David! Quin luxe que et passis per aquí... això sí que em fa d'allò més feliç. A en Malaparte se li pot dedicar una entrada, dues o tres-centes, què t'he de dir... Pel que fa a l'edició argentina, no la signa cap traductor (!). És d'EDITORIAL AMERICANA, impresa el 23 de març de 1959. També d'en Malaparte el mateix dia vaig trobar "Sodoma y Gomorra", que m'espera en un prestatge en una edició de ED. LUÍS DE CARALT (Col. LA TORRE DE MARFIL)de 1957 a Barcelona, amb traducció de Eduardo Bittini.
    Salut... i moltes felicitats per MALAPARTIANA!

    ResponElimina
  3. Gràcies, Isidre, suposo que caldrà acarar-les i veure si són la mateixa traducció o si resulta que la meva no és la segona sinó la tercera castellana...

    Endavant amb "Sodoma y Gomorra". Aquest cop no hi haurà problemes quant a la tria de la traducció: la que Planeta va reeditar fa un parell d'anys segueix sent la d'en Bittini ;)

    ResponElimina