diumenge, 20 de setembre de 2009

De "l'home que plantava arbres", de Jean Giono


Aquesta entrada parla d'aquesta delícia de llibre, un bombonet, "L'home que plantava arbres", de Jean Giono. Però va dedicada a en Marc Longaron, que és qui em va donar el xivatasso (i el llibre, gràcies campió). En Marc, en comptes de plantar arbres, planta amics. I quilòmetres sota els seus peus. Amb la mateixa perseverança.

Esta entrada trata de un libro delicioso: "El hombre que plantaba árboles", de Jean Giono. Y esta entrada va dedicada a Marc Longarón, que me no sólo me habló del libro, sino que me lo puso bajo el brazo. En lugar de árboles, Marc planta amigos. Y kilómetros bajo sus pies. Con la misma perseverancia.


El llibre és un conte. Breu. Només les il·lustracions i un paper gruixut li donen aparença de llibre.

El libro es un cuento breve. Sólo las ilustraciones y un gramaje generoso permiten que parezca un libro.


No importa. El contingut és enorme. Parla del treball anònim. De la humiltat. De no limitar-se a pensar en els límits mesquins d'una vida. De que el món, amb uns pocs Elzéards Bouffiers de més, seria un altre. Seria millor.

Pero el contenido es enorme: un elogio del trabajo anónimo, del trabajo humilde, de pensar más allá de los límites mezquinos de una vida. El mundo, con unos pocos Elzéards Bouffiers más, sería otro. Sería mejor.


Merci, Marc!




2 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Collons, Isidre, m'he posat com un pebrot llegint l'entrada al blog. Ets un mega-crack.
    Pensa que tot el mèrit del llibre és d'en Jean Giono, un personatge extraordinari en tots els aspectes de la seva obra i de la seva vida.
    Un home que abans de parlar actuava i després parlava d'acord amb els seus actes.
    És un plaer tenir amics als qui regalar llibres, si a més se'ls llegeixen això ja és larepera, si a més els gaudeixen ja ni t'explico.

    ResponElimina