eclipsi de Moritz

Comentaris a la xerrada de l'Arnau Solé sobre els Contenidors i l'Arquitectura Comentarios a la charla de Arnau Solé sobre contenedores y Arquitectura

Tots els sants tenen vuitada, que em deien de petit. És a dir, que ja em perdonaràs, Arnau, que comenti tard, gairebé passada la "vuitada" des de la teva xerrada. Va estar molt bé. Molt. Vas saber aplicar eficaçment la fórmula einsteniana: "si expliques res que la teva àvia no entén, és que no et saps explicar". D'àvia no n'hi havia cap, però si hagués estat així s'ho hagués passat teta.

Llego una semana tarde a comentar tu charla sobre contenedores, pero nunca es tarde si la dicha es buena. Y fue buena. Aplicaste Einstein a rajatabla: está mal formulado todo lo que no vaya a entender tu abuela. Abuela no había, pero hubiera entendido. Seguro.

Crec que l'arquitectura és massa important com per deixar-la només en mans d'arquitectes, i tot el que sigui provocar una reflexió entre la resta de la gent és positiu. Sempre que la gent s'avingui a reflexionar, que aquesta n'és una altra, és clar.

Creo que la Arquitectura es demasiado importante para dejarla en manos de los arquitectos. Todo lo que sea contagiar la reflexión sobre la Arquitectura es positivo, siempre que se acabe reflexionando, claro.

Hi he estat rumiant aquests dies (és un piropo: vas sembrar la llavor del dubte...). El protagonista no només va ser el contenidor, també ho va ser l'autisme aplicat a l'embolcall de l'arquitectura. I és que si un contenidor és un element refractari a tot el que passi al voltant i dins seu (hi ha una definició més allunyada del que és Arquitecura?), molts projectes que veiem avui en dia (i que van sortir a la teva exposició) malgrat no siguin exactament contenidors sí que comparteixen aquest autisme en la relació amb la ciutat.

Tu charla (va de piropo) me ha hecho pensar durante toda la semana. No sólo hablaste del contenedor: apareció a escena el embalaje de lo edificado. Creo que fue lo refractario a lo que les envuelve y a lo que contienen de los contenedores lo que conjuró esas referencias a una Arquitectura autista respecto de la ciudad.

Als meus alumnes de primer d'arquitectura, els insisteixo en que l'Arquitectura es diferència del disseny industrial en què no comença i s'acaba en l'objecte, sinó que s'arrela al seu entorn immediat. Per això la importància de quan dibuixem un edifici, també hi hagi quatre ratlles sobre el que passa al voltant seu. L'Arquitectura serveix per construir ciutat, i ciutat és relacionar-se. A partir de quantes cases una ciutat és una ciutat?, es pregunta Fernand Braudel a "El Mediterráneo" (no sé si hi ha traducció al català). La resposta és evident, si es té en compte que hi ha pobles de centenars de milers d'habitants, i ciutats d'uns pocs mils: la ciutat no la fa l'amuntegament, sinó la força de les relacions internes que sigui capaç d'establir.

A mis alumnos de primero de arquitectura les emplazo a meditar sobre la diferencia entre lo arquitectónico y el diseño industrial: es una diferencia sutil en la que media un arraigarse en el entorno inmediato, saber que una obra arquitectónica no empieza y acaba en ella misma. Por eso exijo que cada dibujo diga un par de palabras sobre lo que rodea al edificio. ¿A partir de cuantas casas una ciudad se considera ciudad? Se lo pregunta Fernand Braudel en “El Mediterráneo”, para encontrar la respuesta en una constatación: hay ciudades de unos pocos miles de habitantes, y aldeas diez veces más grandes. La ciudad no es simple adición, puro amontonamiento de cemento: la ciudad es la fuerza de las relaciones internas que sea capaz de generar.

Per això m'irriten els exemples d'autisme que patim a la nostra ciutat. L'exemple paradigmàtic és el pollastre que hi ha muntat entre el Teatre Nacional d'en Ricardo Bofill i l'Auditori d'en Rafael Moneo. Dos arquitectes que han estat capaços de realitzar algunes obres molt i molt interessants (Walden 7 i el Museu Romà de Mèrida, posem pel cas) però que el dia que es van posar a treballar en aquests dos projectes hagués estat millor que es masturbessin a casa en comptes de fer-ho amb un projecte. En Bofill que fot un teatre bonic o lleig (donem-li el benefici del dubte, tot i que manda huevos) i el fa obrir a un jardí tancat a la ciutat mitjançant una tanca cutre de simple torsió on s'hi enfila el lligabosc. Després, arriba el gran Moneo i com que no li agrada el que té davant, l'hi dóna l'esquena. Això sí, amb un auditori que vesteix unes robes la mar de mones, de bonics estampats industrials. Mentrestant, l'Ajuntament "no sabe, no contesta", i la ciutat que es faci fotre: dos equipaments culturals de primer ordre, contigus, incapaços de compartir un espai urbà en comú (algú recorda el Lincoln Center de NY?, serveix per a res ser una generació tan viatjada?) És tan bèstia el "desaguisado" que a algú se li acudeix que per combatre els vicis onanistes d'aquest parell, seria bo que la Zaha Hadid hi fotés el nas i ho convertís en un menage a trois... L'arquitecte del deconstructivisme, cridada per... posar ordre... No, si al final prendrem mal...

Por esto me irritan los ejemplos de autismo que padecemos en nuestra ciudad. Ejemplo paradigmático lo encontramos en la relación (¿?) establecida entre el Teatre Nacional de Ricardo Bofia y el Auditori de Rafael Moneo. Dos arquitectos capaces de desarrollar proyectos muy felices (Walden 7, Museo Romano de Mérida…) pero que el día que les tocó resolver el pollo ese en Barcelona hubiéramos salido ganando de haber dejado sus poluciones solitarias alejadas de estos proyectos para reservarlas al ámbito más privado de un aseo. Bofia que va y pare un edificio que será feo o bonito, pero le confiere el acceso a un jardincillo delimitado por una cutre salchichera valla metálica cubierta por una enredadera. A continuación, llega Moneo y se cabrea porque no le gusta la bofillada, así que le da la espalda. Esto sí, al Auditori lo viste con un precioso traje de bonitos estampados industriales. Mientras, el Ayuntamiento que nos sabe, no contesta. Y la ciudad a joderse: dos equipamientos culturales contiguos de primera magnitud, incapaces de compartir un espacio urbano en común con el que sumar sinergias (¿alguien recuerda el Lincoln Center de NY? ¿tanto viaje de aquí para allá para no ver nada?) Es tan salvaje el desaguisado que a alguien se le ocurre la brillantez de combatir los vicios onanistas de estos pintejas llamando a Zaha Hadid, a ver si lo convierte en un menage a tríos más digerible. La reina de lo deconstructivo, llamada para… poner orden! Hay que joderse…