Jardins a Vilanova i la Geltrú.

Si l'estat no ens garanteix el benestar ens l'haurem de procurar nosaltres pel nostre compte. Això és el que deuen haver pensat en un racó de Vilanova i la Geltrú, en una barriada molt barriada en la que algú enyorava més verd a les voreres i ha tret els testos al carrer. 

De com em vaig fer gran amb el Parc dels Pinetons de Ripollet.

Ja cantava en Julio Iglesias allò del "de niña a mujer", que en el meu cas seria... ¿"de niño a mujeriego"? Bé, tant és. La cosa és que amb aquest parc vaig passar d'estudiant i becari de l'AMB en la seva primera fase a arquitecte en la segona fase, i sempre al costat d'en Claudi Aguiló Riu que és la cosa més semblant a un "sensei" que hagi tingut mai. La cosa va acabar amb un memorable viatge a Pàdua on el seu col·legi d'arquitectes ens va atorgar el premi a l'espai públic de la Biennale Barbara Cappochin, un premi que d'acord, no coneix ni Cristo, però que comptava amb en David Chipperfield al jurat, el que em va inflar l'ego durant una bona temprada. De totes maneres el millor record són les estones que amb en Jordi P ens vam passar fent la maqueta de la primera fase, mentre projectàvem directament tot retallant el cartró finlandès amb el que construíem el territori. En Claudi ens deixava fer i de tant en tant venia, mirava i aconseguia treure la punta al projecte. Només ara que ho penso me n'adono de com ho enyoro.

Una escala travessa-talussos. Observi's la conya dels replans, que per normativa cada pocs graons n'hi ha d'haver un. I aquí hi són.

Us passo el link al Parc dels Pinetons de Ripollet de la meva pàgina web on podreu trobar unes quantes fotos més de l'obra. Salut i bon any, que veig que aquesta és la primera entrada al bloc del 2013!

Inaugurem el Parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló. Amb xocolatada!

Ja hem tret el tancat del Parc! Només unes cintes de plàstic el separen dels colomencs. De segur que encara estaran senceres quan al matí de diumenge les tregui una brigada municipal. En poques obres he vist un comportament tan cívic del veïnat com en aquesta.

Aprofito per convidar-vos a xocolatada. Diumenge a les 11 una cercavila voltarà pel poble per acabar dins del Parc cap a les 12, on després d'uns parlaments ens espera la xocolatada. I un concert d'animació infantil! Apa, dons si no teniu res a fer aquest diumenge, ja ho sabeu!

Mostra un mapa més gran

Prova de llum al Parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló.

Racó del Parc, amb fotògraf.

"I ja per acabar..." Així proposava en Vallejo Nájera de començar les conferències: amb uns somriures i la promesa que en dues horetes podrem anar a fer un riu. Justament això del conte de mai acabar m'està passant amb un parell d'obres. És el cas del Parc de Can Lluch a Santa Coloma de Cervelló, que ja fa mig any que l'estem finalitzant i no l'inaugurarem fins a la setmana vinent.

La pista de jugar i ballar, mirant al Llobregat.

"Senyu, senyu, que jo no he estat, que la culpa no és meva..!" Ho havia de dir, que no vull perdre futurs clients entre els lectors d'aquest blog (i si us plau, si n'hi ha algun que es manifesti, merci). De l'endarreriment en té la culpa la Natura. Des que arrenquen les calors amb la primavera la cosa fa de mal plantar, així que malgrat quedaven quatre detalls per rematar, vam haver de mantenir l'obra mig endormiscada fins a l'arribada de la fresca.

Una barana on recolzar-se, amb cua.

Doncs, com us deia, inaugurem d'aquí a una setmana. Aprofito per compartir amb vosaltres unes quantes imatges de la darrera visita d'obres.

Un racó on al final m'he decidit a afegir-hi un banc, atenent a les necessitats de parelles necessitades.

En Jordi, de la "Serralleria Metàl·lica Ferran Collell", mentre m'ajuda a passar revista.

Un borrissol de verd apunta bones maneres gràcies a un estiuet de Sant Martí prou generós. Si us he de ser franc, jo els parcs els inauguraria tres o quatre anys després d'haver-los enllestit, quan la vegetació s'ha fet seu el lloc. El març farà florir els cirerers de cirera bona amb que hem espurnejat el parc. Després els lledoners es vestiran de primavera i començaran a teixir una ombra per al sol inclement de l'estiu, una ombra que aquest any encara serà menuda.

La "Balissa Cirera" encesa damunt una catifa de llambordes amb junta verda..

Ja veieu que la nit se'ns tira al damunt. Toca fer la prova de llum: orientar els focus per evitar tant zones fosques al parc com portar el migdia a la sala d'estar d'algun pobre veí.

La pista, per sota.

FITXA TÈCNICA: Projecte i direcció d'obres: Sandra Moliner + Isidre Santacreu Promotor: MMAMB + Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló Empresa Constructora: FLORET.

pavimentos (II)

Los campos de P.Klee petrificados por orden y gracia de Dimitris Pikionis.




mientras deberíamos estar con la mirada perdida en las alturas buscando el Partenón, algunos no levantamos la mirada, sin querer perdernos detalle (y hay muchos) de lo que está pasando a ras de suelo. Y a pesar de tanto detalle, del trabajo minucioso, no padecemos ningún sobresalto, nada subrayado, poco más que los caminos de piedra entre olivares y pinos, el marmol blanco contra la tierra, y las fuentes y bancos, cuando son necesarios.



El crítico seguro que hablará del jardín japonés, de la cultura zen, land art, de una topografía sentimental, del lenguaje universal, los regionalismos y etc.,

prefiero decir respeto; respeto por las ruinas que jalonan el camino, por el paisaje mediterráneo, pero sobretodo por quienes visitan el acrópolis y por los atenienses que a diario utilizan el parque.

Quizás a los políticos y arquitectos de Begur les vendría bien conocer a Pikionis; tal vez no entenderían nada, siempre es más fácil vender monas de pascua.


spolia, o reciclado de viejos mármoles cásicos en un Mondrian mediterráneo.




Ficha técnica: Accesos al acrópolis y alrededores; arquitecto, Dimitris Pikionis, 1951-58

En verano, chapuzones.

Me parece que ya en pleno bochorno barcelonés, los sueños se reducen a:

- Una horchata en Can Sirvent, los de la calle Parlament.

- Un quinto bien frío, tomado en gallumbos, espachurrado en el sofá de casa. Chet Baker de fondo.

- Conseguir un día una entrada en la Monumental, para gozar viendo a José Tomás. No pierdo la esperanza: mi amigo Manel está en ello...

- Un cucurucho con dos bolas de helado, pongamos que de "La Campana" de la calle Princesa. Me lo pido de nata con tropezones de galletas cookie y... ¿yogur?

- Una cena en el jardín de la casa de Joana, que colgar no cuelga pero me parece babilónico. Imprescindible salir taja perdido, apuntalando a un Manel todavía en peor estado.

- Que se te hagan las tantas en el "Gimlet" del Rec, gin-tónic de Seagram en la mano, y otra vez con Chet Baker cantando o tocando, que tanto da. Si es con Claudi al lado, pues mejor.

- Y... ¿por qué no? Darse un buen chapuzón en la piscina...

Esta piscina se quedó en sueño. No, no... No es photoshop... La construímos, pero para que se bañaran otros, los que pagaron. Es lo que más me fastidia de esta profesión: lo das todo para que otros puedan vivir tus sueños. Quizás por esto prefiero el espacio público: siempre puedo reclamar mi parte en el goce.

FICHA TÉCNICA: Piscina SC. Compartiendo el lápiz, Claudi Aguiló Riu y yo mismo. En Sant Cristòfol, Barcelona.

ON

Damas y caballeros, hay que romper el lunes.Y para empezar la semana con buen pie, nos pasamos al modo "ON".

Parc de la Foneria, en Sant Vicenç dels Horts.

Igual Arnau me riñe por pavimentar demasiado, pero es que lo que había antes daba miedo: un derribo más que deficiente de una fundición que dejó el terreno contaminado de hidrocarburos y metales pesados.

Quién lo ha visto y quién lo ve... Y es que el espacio público me da buen rollo... Una vez construído puedes participar de su pulso, sorprenderte del uso que se le da, sufrir con él de cada salvajada que se le hace padecer...

FICHA TÉCNICA: Parc de la Foneria, de arquitecto un servidor. Promovida por la MMAMB y l'Ajuntament de SVH. Construyó ROGASA. Seleccionada para la Biennal de Paisatge Rosa Barba.

los jardines colgantes de Hué

Una pensión hermosamente cutre en Hué... En las terrazas, jardines colgando, sin más tecnología que un tiesto y alambre... ¿Para qué más?