De com em vaig fer gran amb el Parc dels Pinetons de Ripollet.

Ja cantava en Julio Iglesias allò del "de niña a mujer", que en el meu cas seria... ¿"de niño a mujeriego"? Bé, tant és. La cosa és que amb aquest parc vaig passar d'estudiant i becari de l'AMB en la seva primera fase a arquitecte en la segona fase, i sempre al costat d'en Claudi Aguiló Riu que és la cosa més semblant a un "sensei" que hagi tingut mai. La cosa va acabar amb un memorable viatge a Pàdua on el seu col·legi d'arquitectes ens va atorgar el premi a l'espai públic de la Biennale Barbara Cappochin, un premi que d'acord, no coneix ni Cristo, però que comptava amb en David Chipperfield al jurat, el que em va inflar l'ego durant una bona temprada. De totes maneres el millor record són les estones que amb en Jordi P ens vam passar fent la maqueta de la primera fase, mentre projectàvem directament tot retallant el cartró finlandès amb el que construíem el territori. En Claudi ens deixava fer i de tant en tant venia, mirava i aconseguia treure la punta al projecte. Només ara que ho penso me n'adono de com ho enyoro.

Una escala travessa-talussos. Observi's la conya dels replans, que per normativa cada pocs graons n'hi ha d'haver un. I aquí hi són.

Us passo el link al Parc dels Pinetons de Ripollet de la meva pàgina web on podreu trobar unes quantes fotos més de l'obra. Salut i bon any, que veig que aquesta és la primera entrada al bloc del 2013!

Dilluns de visites d'obra.

L'arquitecte fa com el criminal. Necessita tornar a l'escena del crim. Així ho vam fer aquest dilluns passat. Vam tornar al parc de Can Lluch a Santa Coloma de Cervelló i a l'Ateneu Torrellenc. Ambdues obres es van acabar fa poc més d'un any i ja corren soles.

Ara toca ampliar el parc. Cal posar al dia la zona de jocs infantils, endreçar la capçalera de la riera, definir un parell de camins que s'enfilen cap al poble. Poca cosa més. Serà la primera zona de jocs infantils que projectarem després de tenir el nostre fill. Ens ve molt de gust.

Les escales del racó de fotre's mà.

Pel que fa a l'Ateneu encara hi ha pendents uns repassos d'obra, a més de les incidències del dia a dia. El procés d'aquesta obra ha estat complex... i complicat. Encara ho és. Però poc a poc l'anem posant en solfa. Gairebé m'emociono fa unes setmanes quan en una d'aquestes visites vaig sentir unes notes d'un piano de gran cua dalt de l'escenari. O la sala d'assajos plena de senyores fent tai-txí... L'únic sentit de la nostra feina és aquest, quan aconseguim desaparèixer nosaltres i la nostra arquitectura i l'únic que se sent, que es veu i que es respira és la gent donant significat amb l'ús a allò que hem fet.

Un jereoglífic a la façana.

Successos paranormals: d'iniciar les obres d'una casa i de la xarxa curry.

El client fent de saurí per la seva parcel·la.

Avui, mentre Bankia s'esfondra i la prima de risc es dipara, hem fet el replanteig d'una casa. Hem quedat de bon matí amb el client (que a l'hora farà de constructor per tal d'estalviar-se uns diners i guanyar maldecaps), l'aparellador, un veí amb una grua que remourà les terres i l'estructurista. Amb fils hem marcat l'àmbit de la casa per tal de comprovar que hi cap i no hi passen coses rares tals com que les darreres pluges hagin encongit el terreny. Bé, de coses rares sí que en passen: a aquestes alçades de la pel·lícula va i algú decideix de fer-se una casa... Doncs precisament perquè van maldades que la fem. El client fa temps que està convençut que el sistema financer del país se'n va a pastar fang així que té pressa a transformar uns diners que demà potser no valguin res en una llar. En la seva llar. Si quan vam començar el projecte aquest plantejament ens el miràvem ben escèptics, el cul petit que avui se'ns queda a l'escoltar les notícies ens fa ser més crèduls davant qualsevol predicció apocalíptica, la veritat...

 I com que els expedients X no venen sols, aquest és el primer projecte que hem de resoldre atenent a la xarxa curry del terreny. Això dels raigs curry creia que eren els súperpoders del darrer súperheroi de Bollywood, però es veu que no, que són unes línies naturals d'energia que creuen la Terra en direccions ortogonals, unes línies que te les trobes cada parell de metres. En la seva intersecció cal evitar de situar-hi elements d'estades perllongades (el llit, el sofà... el vàter?), pel que la distribució del programa esdevé un sudoku d'un parell de collons. Com que la cosa no era prou simpàtica, també vam haver d'atendre les línies d'aigua subterrània, que segueixen un patró similar. Tot això ens ho van passar en un dibuix en AutoCAD que recollia el treball de camp d'un tipus pasejant-se amunt i avall de la parcela amb unes varetes a les mans.

Amb una mica de sort encara ens farem famosos. Falta ben poc per atreure l'atenció de l'Íker Jiménez i que ens dediqui un reportatge a Tercer Milenio...

El plànol amb les radiacions naturals de la parcel·la.

Prova de llum al Parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló.

Racó del Parc, amb fotògraf.

"I ja per acabar..." Així proposava en Vallejo Nájera de començar les conferències: amb uns somriures i la promesa que en dues horetes podrem anar a fer un riu. Justament això del conte de mai acabar m'està passant amb un parell d'obres. És el cas del Parc de Can Lluch a Santa Coloma de Cervelló, que ja fa mig any que l'estem finalitzant i no l'inaugurarem fins a la setmana vinent.

La pista de jugar i ballar, mirant al Llobregat.

"Senyu, senyu, que jo no he estat, que la culpa no és meva..!" Ho havia de dir, que no vull perdre futurs clients entre els lectors d'aquest blog (i si us plau, si n'hi ha algun que es manifesti, merci). De l'endarreriment en té la culpa la Natura. Des que arrenquen les calors amb la primavera la cosa fa de mal plantar, així que malgrat quedaven quatre detalls per rematar, vam haver de mantenir l'obra mig endormiscada fins a l'arribada de la fresca.

Una barana on recolzar-se, amb cua.

Doncs, com us deia, inaugurem d'aquí a una setmana. Aprofito per compartir amb vosaltres unes quantes imatges de la darrera visita d'obres.

Un racó on al final m'he decidit a afegir-hi un banc, atenent a les necessitats de parelles necessitades.

En Jordi, de la "Serralleria Metàl·lica Ferran Collell", mentre m'ajuda a passar revista.

Un borrissol de verd apunta bones maneres gràcies a un estiuet de Sant Martí prou generós. Si us he de ser franc, jo els parcs els inauguraria tres o quatre anys després d'haver-los enllestit, quan la vegetació s'ha fet seu el lloc. El març farà florir els cirerers de cirera bona amb que hem espurnejat el parc. Després els lledoners es vestiran de primavera i començaran a teixir una ombra per al sol inclement de l'estiu, una ombra que aquest any encara serà menuda.

La "Balissa Cirera" encesa damunt una catifa de llambordes amb junta verda..

Ja veieu que la nit se'ns tira al damunt. Toca fer la prova de llum: orientar els focus per evitar tant zones fosques al parc com portar el migdia a la sala d'estar d'algun pobre veí.

La pista, per sota.

FITXA TÈCNICA: Projecte i direcció d'obres: Sandra Moliner + Isidre Santacreu Promotor: MMAMB + Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló Empresa Constructora: FLORET.

La visita del Mariscal Rommel a la casa Malaparte.

En una llibreria de vell em vaig firar d'una edició argentina de l'any 59 de "La Piel". Fa unes setmanes, amb el llibre a mig llegir, vaig ensopegar amb Malapartiana, el blog del darrer traductor a l'espanyol d'en Curzio Malaparte, en David Paradela. Entre que em vaig enganxar de patac al seu blog i que la prosa del llibre se'm feia feixuga, me'n vaig anar a la llibreria a per l'edició de Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores. I vaig fer bé.

"La Piel" estesa.

En Curzio Malaparte és un Dionisio Ridruejo a la italiana i a lo bèstia. Des d'uns orígens feixistes no s'està de cantar-li les quaranta al mateix Duce, guanyant-se exilis i presons diverses. La deriva ideològica el durà a adscriure's al partit comunista italià... i a convertir-se al catolicisme poc abans de morir. En el seu testament ens deixa una darrera sorpresa: va fer donació de la seva casa a Capri, la Casa Malaparte, al partit comunista xinès. I què n'havia de fer el govern xinès d'aquesta joia arquitectònica del segle XX? Res. Deixar empantanegada aquesta obra en un buit legal que la condemnà a dècades d'abandó.

Malaparte (nascut Kurt Erich Suckert al Prato de finals del XIX) va encarregar-li una casa a Capri a Adalberto Libera. I per què necessitava un arquitecte un tipus que s'inventa el seu propi nom emmirallant-se amb el mateix Napoleó, i que no s'està d'exercir de gra al cul d'en Mussolini? Està clar que no el necessita per a res, així que en Libera va durar ben poc en aquesta història. Malaparte tenia massa clar com havia de ser casa seva. Una descripció fantàstica l'he trobada en unes línies seves a "La Piel", quan narra la visita que li va fer el Mariscal Rommel:

"Salí al encuentro del general alemán y lo hice entrar en la biblioteca. El general, observando mi uniforme de alpino, me preguntó a qué frente estaba destinado.

- Al frente finlandés -respondí.

- Le envidio -me dijo-. Yo no tolero el calor. Y en África hace demasiado. Sonrió con una sombra de tristeza, se quitó la gorra y se pasó la mano por la frente. Observé con estupor la extrañísima forma de su cráneo: desmedidamente alto, o mejor dicho, alargado hacia arriba, como una enorme pera amarilla. Lo acompañé de habitación en habitación por toda la casa, de la biblioteca a la bodega, y cuando regresamos al inmenso zaguán, con sus ventanas abiertas al paisaje más bello del mundo, le ofrecí un vaso de vino del vesubio, de los viñedos de Pompeya.

- Prosit! -brindó levantando el vaso; se lo bebió de un trago y, antes de marcharse, me preguntó si había comprado la casa tal cual o si la había proyectado y construido yo mismo. Le respondí -aunque no era verdad- que la había comprado tal cual. Y con un amplio gesto de la mano señalé la pared de Matromania, los tres colosales escollos de los farallones, la península de Sorrento, las islas de las Sirenas, el lejano azul del litoral amalfitano y el remoto resplandor de la costa de Paestum, y le dije:

- Yo he proyectado el paisaje.

- Ach so! -exclamó el general Rommel. Y después de estrecharme la mano, se marchó. Yo me quedé en la puerta viendo cómo subía la empinada escalera tallada en la roca que, desde mi casa, conduce a Capri. De pronto, vi que se detenía, se volvía y me lanzaba una mirada inquisitiva; luego dio la vuelta y siguió su camino."



"Yo he proyectado el paisaje"... Impressionant... Amb cinc paraules en té prou per explicar el projecte. I si per a algú en són poques, li regalaré unes imatges a les que vaig arribar gràcies al blog de PinkMeninas. Es tracta d'un clip amb retalls de "Le Mépris", una pel·lícula d'en Jean-Luc Godard de 1963 rodada en part a la Casa Malaparte. Hi veureu la Brigitte Bardot qui, sense haver d'obrir la boca, respondrà a en Curzio Malaparte: "Jo sóc el paisatge!"

Utzon en Portopetro. Can Lis.

He optado por arrojar las fotografías restantes así, de sopetón. Era Català Roca a quien le sobraba todo pie de foto. Pero no seré tan radical, ya que esto de enlazar una palabra con otra tienta.

Recuerdo que las fotografías las saqué hace diecisiete años. Pues estoy igual, aunque a mi alrededor la gente tiende a envejecer y el pasado, es verdad, es un país cada día más extranjero... Hacía quizás ya tres cursos que habitábamos la Escuela de Arquitectura, uno de los puntos más dulces en estos estudios de nunca acabar, pero no lo sabíamos. Con el verano me dejé tentar por la invitación de un buen amigo e indígena de las islas: Guiem Q., quien junto a Margalida P., Ciscu P. y otros amigos me llevaron de aquí para allá dibujando uno de mis julios favoritos. Julio del que me acuerdo amenudo y del que sólo me pesa que después no supe estar siempre a la altura de esos buenos amigos que todavía son.

Pero estamos en Mallorca, es 1993 y Jorn Utzon no está en casa. Así que nos colamos a fisgar entre esos volúmenes, en esos intersticios junto al límite. Ver, fotografiar, babear, tocar, preguntarse. Todavía hoy continuamos buscando respuestas, tratando de acertar la palabra. Quien decidió que no estaba para acertijos fue el mismo Utzon: estaba hasta el gorro de tipejos como nosotros en peregrinación (o cabalgata) perpétua hacia Can Lis. Me lo puedo imaginar recostado en gallumbos en el sofá, con la vista en el Mediterráneo... para de repente senfrentarse a la cara pasmada de un aprendiz de arquitecto amorrado a la cristalera. Qué horror... Huyó de allí. Se construyó otra casa, Can Feliz. Unos dicen que por allí cerca, rodeada de fincas pertenecientes a familiares suyos con lo que su acceso quedaría vedado. Otros cuentan que no, que la casa se sitúa en la Serra de Tramuntana. Ni idea. Lo que sí parece cierto es que se aseguró de que la vivienda pasara inadvertida, confundida con la vulgaridad del entorno, ensimismada en un patio interior que la organiza, lejos ya de grandes horizontes.

Y esto es un concurso. Que lo ha ganado Rafa. Como premio igual tocaría una ensaimada de sobrasada, que puede parecer un tópico al cuadrado, pero la verdad es que está buena de narices. Lo que no sé es cómo se gestiona esto desde Barcelona y hacia no sé dónde, me da que hacia el suuur... Así que al final se me ocurre que será mejor que escoja una de las fotos, nos pida un tamaño, y si nos pasa sus datos se la mandamos por correo de ese del de antes, con sello y todo. Y si me apura, pues hasta autografiado. ¿Mola?

Por cierto, que ya trabajamos en el segundo concurso del verano!


y añado...
Si desean adentrarse un poco más en la casa, pásense por twobo.

El concurso del verano (1)

Ya que Arnau se ha puesto nostálgico, vamos allá. Dos fotografías. De 1993. Una casa de piedra, el horizonte reflejado tras de mí, pinos y verano. En este primer concurso de la temporada se plantea acertar el què, el dónde y el de quién de esta casa que un tipo ideó levantando una maqueta a base de azucarillos en la terraza de un bar. Como premio, un fantástico yo qué sé.
Muy difícil tampoco está la cosa...

Boli o foto? San Carlo alle Quattro Fontane, de Francesco Borromini. Pasando por la biblioteca Vila de Gràcia de Pep Llinàs..

La LÚMIX LX3 a la izquierda, un Pilot V5 a la derecha.
Esto fue en Roma en diciembre de 2009,
con nocturnidad y riesgo de atropello.
La fachada, ejecutada entre 1662 y 1667.

Más allá del ámbito de la mecánica sexual, en pocas ocasiones he estado al borde del orgasmo sin carne por en medio. Una de ellas, aquí dentro. En Roma, en el interior de una iglesia y junto a mis padres. Tenía 19 años, a punto de empezar tercero de arquitectura y aquí estaba yo tras cruzar Europa en una roulotte: en una de las obras más bestias de Francesco Borromini.
En una de las obras de arquitectura más bestias y punto.

Llevaba bien aprendido que esta fachada, por primera vez en el mundo mundial, no era una fachada. No lo era en el sentido de vestidito que se le pone a un edificio, independientemente de lo que haya dentro. Porque hasta la fecha las fachadas se componían como proyectos autónomos, sin relación alguna con el interior. De hecho, no son pocas las catedrales medievales cuyas fachadas no se construyeron hasta finales del XIX: en la de Barcelona, por ejemplo, trabajó el mismísimo Antoni Gaudí, lo que nos da una pista del parque temático de fondo que habita en cualquier casco antiguo que se precie. Pero volvamos a San Carlo. Las curvas, tensiones y dobleces de la fachada se deben a que la geometría empuja el edificio desde dentro, la fachada ha sido víctima de la deflagración espacial en el interior de la iglesia.

Pero el mundo actual va por otros derroteros. Tanta mierda de MBA, Esades y gilipolleces varias nos llevan por otra dirección: dividir, externalizar, subcontratar, segregar procesos. Evidentemente la fachada ya no tiene que ver con nada, ya no puede tener relación con nada más que consigo misma. La misma lógica del proceso de producción de la obra va encaminada a ello: a la interferencia cero entre industriales. Y es que las constructoras son entidades abstractas, un mago de Oz que mueve los hilos de un ejército de subcontratas de quita y pon. Y todas con su ISO, eso sí.

Y ahora, cuando toca poner el punto y final a esta entrada, me acuerdo de Pep Llinàs. Un friki que se queja que en Arquitectura ya no hay domingos. Una apreciación que, por trascendente, la voy a dejar así, a la espera de dedicarle una entrada a ella sola. El caso (el otro caso que ha provocado el asociar Llinàs con Borromini) se llama biblioteca Vila de Gràcia (2002), situada en la esquina de Torrent de l'Olla i Travessera de... Gràcia, claro. En Barcelona. O casi, que en Gràcia habita el separatismo extremo.
Resulta que Pep Llinás se encontró con un programa funcional demasiado optimista respecto al solar disponible. Así que el edificio le sale obeso, gordo. Hasta necesita de la faja de unas correas de acero para que no se le desparrame la tripa.
Pese a este verano incipiente, en este caso no hay operación bikini que valga. Vivan las chichas!

M6+Elmarit28ASPH+Tri-X+ el escorzo de rigor

M6+Elmarit28ASPH+Tri-X+ el edificio barrigudo

Parc de l'Avinguda Mil·lenari, en Sant Vicenç dels Horts.

En breve empiezan las obras de un pequeño parque junto al cementerio de Sant Vicenç dels Horts, localidad situada a unos quince quilómetros de Barcelona, pasado el Llobregat. Pensar el espacio público es uno de los mayores placeres que nos brinda esta profesión: se trata de construir ciudad de un modo muy explícito y con unos materiales del todo heterogéneos: árbol, loma, camino, luz... Os transcribimos parte de la memoria del proyecto, un proyecto muy humilde pese a que estamos convencidos que hará que mañana la gente viva mejor este pedacito de ciudad . Esto, o nos ponemos a vender churros, claro.

DESCRIPCIÓ DE L’ENTORN
MARC URBÀ
L’emplaçament del Parc és un solar allargassat als peus del cementiri i damunt del club de petanca Sant Vicenç-La Guàrdia i el carrer Salamanca.
El travessa un camí, conformat només per caminants que cerquen una drecera per pujar de l’Avinguda del Mil·lenari fins a les portes del cementiri.
Ens envolta un teixit urbà de gra molt divers i amb accidents topogràfics de tota mena. La ciutat auto-construïda encara està molt present. Qualsevol intervenció ha de procurar donar sentit al seu entorn, aportar una estructura urbana, fer ciutat.

Creiem que a l’espai públic ha de predominar el buit, els silencis amb sentit per tal que sigui després la gent qui els ompli amb les seves vides. En aquests bocins de ciutat on l’estrip és tan palpable, aquesta contenció suposa un repte afegit. Ens calen aliats i estar atents a les sinergies de l’entorn.

Passejant pel lloc ens crida l’atenció la tanca del cementiri. Es tracta d’una traça apaïsada, nua, blanca. Des de la seva posició elevada ens ofereix la seva esquena per tal que ens hi recolzem. És una fita de mida urbana, una horitzontal amb la que començar a endreçar el voltant.

La tanca serà el fil amb el que teixirem la nostra proposta, que no volem que s’entengui com a tancada, doncs al contrari, hem pretès definir una sintaxi amb la que poder recollir qualsevol proposta que vagi en benefici del projecte.

DESCRIPCIÓ DEL PROJECTE PROGRAMA
Com a programa es demana l’arranjament de l’entorn del Cementiri, entre aquest i l’Avinguda Mil·lenari, amb un àmbit per al joc dels més petits de manera que aquest quedi recollit i sigui fàcil de vigilar pels pares.
Així mateix, es vol encabir uns jocs per a la mobilitat de la gent gran.
Se sol·liciten uns àmbits d’estar que facin còmoda l’estada al Parc.

TRETS GENERALS DE LA INTERVENCIÓ
Acompanyem la paret emblanquinada del cementiri amb altres traces també blanques. Mentre definim amb elles recorreguts i àmbits de diferents activitats, configuren uns plans en diàleg amb la tanca preexistent, respecte a la que tenen vocació de ser de la mateixa família. La successió de plans dóna profunditat a la perspectiva, a l’hora que atorga unitat a la intervenció.
Es tracta d’uns murs baixos, de l’alçada d’un banc o d’una barana (doncs fan de banc o fan de barana) i per això la seva amplada també varia.
Es desenvolupen al llarg del nostre caminar pel parc. Els uns ens protegeixen d’un talús massa proper al pas. Altres ens recullen al voltant d’unes alzines o bé abracen una zona de jocs.
A banda de les inflexions formals del mur, aquest integra elements com la il·luminació a ran de camí (per a la il·luminació general plantegem tres bàculs tipus Prim en alçada).
Els murs s’encavalquen amb altres traces fetes amb "tiralínies" i que són canals de recollida d’aigua, enteses com escletxes al terra.
També ens servim d’ells per lliscar-hi unes catifes al terra, amb un paviment diferenciat que marquen àmbits d’estar (sota unes alzines, prop dels jocs infantils..) o de pas (unes escales, una rampa...)

FICHA TÉCNICA: ARQ./ Sandra Moliner + Isidre Santacreu, PROMOTOR/ Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, CONSTRUYE/ ROGASA. Proyecto 2009, obra 2010. Superficie: 6.497,40m2

¡OLE TUS COJONES!

De sobte, la ciutat es torna miserable, mesquina i letal. Les referències establertes s’esvaeixen amb la mateixa facilitat que ho pot fer qualsevol nen sota el fang més enganxós. Aquella ciutat treballada, molsuda i a l’hora desitjada, ja no té sentit: com la vida?
La paradoxa es serveix amb ganivets d’una serra poc esberlada: l’arquitectura ciència de l’objecte, l’espai i el temps, un cop més s’erigeix en una mutació d’un invertebrat hostil que es fagocita dels éssers més pròxims.
Si ús plau, alerteu a tractadors dels psicòtics més perillosos, cuidadors de feres mal domesticades, metges i cirurgians salvadors de vides sense cura, i qualsevol altre que se us acudeixi sempre i quan se’n encarregui de tractar situacions límit.
Si ús plau aviseu-los, no trigueu més...........

La Ciutat de la Justícia de David Chipperfield.

Resolución de un 2010 propositivo. Detectada la tendencia a recrearnos en el mal estético, decidimos poner remedio centrándonos tan solo en positividades. Así que rescato esta fotografía, que tomé con prisas antes que un semáforo enverdeciera y yo tuviera que abrir gas para rodear la Plaça Cerdà. Está hecha a huevo, con una Minolta a carrete de la que ya hablé, encuadrando a bulto por culpa del casco integral. Este sol bajo de mediodía corresponde a uno que sobrevoló Barcelona a finales de 2008. Ya no hay luces como las de aquel sol...

Pese a que buena parte de su genética la debe al azar, me gusta esta foto. Primero, porque la protagonista es la luz. Segundo, porque contiene los elementos que más valoro en esta obra de David Chipperfield.

En un emplazamiento constreñido, se desarrolla un programa de un porrón de metros cuadrados. Disgrega la edificabilidad en diferentes cubos, unificados por un mismo traje de austeridad. Y como un buen sastre, Chipperfield cuida las costuras. Así la última planta la cose con cielo, un anclar la arquitectura en el lugar. Esa sombra arrojada por el contraluz muestra la importancia del zurcido, pese al remiendo zafio que poco después sufriera La Ciutat de la Justícia: esos ventanales abiertos están hoy tapiados, ciegos... una losa con la que cargar.

Barcelona, esa ciudad donde tantos arquitectos estrella se estrellan (algo tendrá de mala clienta), cuenta ahora con una obra de las que construyen lugar.

De Chirico, "Melanconia"

Contenedores

El miercoles 4, o sea pasado mañana, daré una charla sobre "contenedores" en la trastienda de un bar de Barcelona. Por si alguien creía que sería algo técnico, cosa de arquitectos, en este sentido nada que temer: no me interesa la chapa colaborante de un contenedor y sus posibilidades, o más bien, si que me interesa pero no creo que le interese a casi nadie más.



Voy a hablar del contenedor como metáfora y modelo arquitectónico de éxito. En cada tipología, en cada modelo y propuesta arquitectónica o artística subyace un programa ideológico, hablaré sobre esto intentando aportar algo de luz al porque del éxito del edificio-contenedor que inunda nuestras ciudades.

Destinado sobretodo a no arquitectos.



Ficha técnica: Cena-charla Bar Nostromo, 4 Noviembre 20:15, c. Ripoll 16 precio:20€, asistencia contactar con Joan : joan.fontbernat@gmail.com

La cocina retourns.

Decíamos ayer que me había cargado la cocina. Y por el camino, el embrague de la moto. Tras las vacaciones y un par de semanas de propina, la cocina se ha medio terminado, y la moto ya ha salido del mecánico. Antes, Carlos, mi mecánico, me porcularizó con una llamada:"Niño, que también te has fundido el primario!", "¿Y qué es el primario?", pregunté yo. "Pues son 400€ más, chaval" respondió él. Hay que joderse... (offtopic: si alguien necesita de un proyecto de lo que sea, que me lo haga saber, que entre embrague, el misterioso primario, neumáticos nuevos, frenos, batería y la revisión de los 80.000km me han sableado 2.200€, y todo esto en plena crisis: si es que estoy hecho un campeón...)

Hacer un proyecto para la familia es raro. No, no es raro: es una putada: de gratis, más dedicación, y riesgo que te pongan morros en cada comida familiar. Si es que ser arquitecto es una profesión de valientes...

Bueno, pues que la cocina casi que ya está. Cocinar se cocina, pero todavía falta colocar una persiana supergradhermetic (la de las lamas orientables), los tiradores de los muebles y cuatro repasos más. Mientras tanto, a aguantar:

- Vaya nevera más pequeña! (sobre una nevera ya consensuada, y habiendo acordado que pondríamos la vieja en la despensa)
- Qué color más oscuro la encimera..! (esto tras dejarme colgado el día que se elegía el color)
- ¿Un horno de 60cm? ¿Cómo no se te ha ocurrido poner uno de 90?
- ¿Una fregadera de un solo seno? Si para lavar platos necesitamos 2! (pues hace medio año que todos los planos lo llevan dibujado así, y además: ¿para qué dos senos si hay lavavajillas?)

Lo que está claro es que ni con la familia te puedes dejar de levantar actas notariales. Cada vez tengo más asumido que un despacho de más de un arquitecto, con lo primero que tiene que contar en plantilla es con un abogado...

Este fin de semana vuelvo para allá. Con la familia al completo: toca bautizo. Creo que ya estará todo a punto, y con un poco de suerte se habrán hecho suya la cocina y no nos caerán demasiados palos encima. Ya os contaremos en un tercer post...

FICHA TÉCNICA: CocinaPadrino, Mano a mano de un servidor con Sandra Moliner, en Guissona, Segarra, Lleida.

Casa Pianos (y 3). Ahora, toda enterita.

Si per a Nietzsche era imprescindible que l'home balli cada dia, no he pogut fer més que posar la casa de puntetes i fer-li fer uns passets... Ara que la miro, potser faci pinta de sardana això...




Recomendaba Nietzsche que bailáramos cada día un rato. Pues yo he puesto a la casa a dar unos pasitos. Fijándome bien, creo que lo que baila es una sardana...




Nietzsche recomended that we must to dance everyday. So, I've built this house like it was dancing. Now I think that it is dancing a sardana...

A l'apropar-nos al peu aixecat, potser ens adonguem que es tracta en realitat d'una boca negra...




Si nos acercamos al pie levantado, éste se torna boca negra...




If we go near the lifted foot, perhaps it turns in a black mouth...

... Boca sense queixals pels que patir... amable i serena...




... Boca sin colmillos por los que temer, amable y serena...




... Mouth without tusks, nice and calm...

O potser un ull obert, que guaita...?




O quizás un ojo abierto, al acecho...?




Or perhaps an open eye, looking out...?

Casa Pianos (y 2). Fragment(o)s

Com el llom d'una balena...
Como el lomo de una ballena...
Like the whale backs...



Com la nàpia de l'home dels nassos (ni que cada dia s'acabés l'any)...
Como la narizota del garabato que canta que, con un seis y un cuatro, aquí tienes tu retrato...
Like a nose... (Add a 6 on a 4 and you've got your own portrait).





Com una alzina ballaruga...
Como la encina bailonga...
Like a dancing oak...




Com el trencar sensual d'uns malucs...
Como el quiebro sensual de esas caderas...
Like that sensual hips...




Com una presència fantasmagòrica...
Como sombra entre tinieblas...
Like a phantom...