La façana (principal) de l'Ateneu Torrellenc.

Divendres passat hi va haver portes obertes a l'Ateneu Torellenc. El cas és que en vaig sortir viu, i això està bé. Avui em ve de gust parlar-vos de la façana d'aquest Ateneu.

L'Ateneu és una mena de centre cívic per a una localitat, Torrelles de Llobregat, on no crec que hi hagi un sol veí que no hi estigui apuntat. Així que, malgrat sigui un poble petit, l'Ateneu té unes necessitats que demanen un trasto gran amb teatre, sales d'assaigs, vestidors...

Dic a la memòria del projecte:

"La solució adoptada per a la realització de la façana principal no s’ha pogut ni volgut resoldre de manera neutra i convencional, degut a la contundència del volum necessari per a constituir un receptacle eficaç per a resoldre les activitats de l’Ateneu, amb la corresponent incidència en un dels àmbits urbans i cívics més representatius de Torrelles, on s'hi aboquen l'Ajuntament, l'església, cases de veïns..."

És a dir, tinc que resoldre una façana d'una cosa molt gran en un lloc molt complicat. Què fer en aquests casos?

"Potser picant l’ullet de manera venturiana, la façana esdevé anunci del que és, convertida en superfície d’escriptura sobre la que es retallen les lletres que n’anuncien que és l’ATENEU "

Això és veritat, però no és tota la veritat. El cert és que les lletres sempre m'han fascinat:

... des del mateix moment d'aprendre a llegir, amb unes capses que hi havia al col·legi amb lletres de cartró retallades (coses del mètode Montessori)...

... amb els jocs de prestidigitador d'en Joan Brossa amb una lletra a les seves mans...

... amb la sentència d'en Ferran Lobo: "la paraula escrita no està en el món..."

...

"La paraula escrita no està en el món". I tant que no. A la disposem uns gargots damunt un paper i els entenem, ja no estem veient aquells gargots, veiem paraules, idees... som en una altra dimensió! La pretensió del projecte és, doncs, la de transformar la façana en una altra cosa que la pròpia matèria que la conforma.

"Però es tracta d’arquitectura, d’entendre un cert ordre a la cosa construida. Les lletres se sotmeten a una geometria, deixen de ser una mica lletres com la façana deixa de ser façana (en tant el full de paper deixa d’estar al món quan serveix de suport a la paraula, perquè si veus paraules no veus el paper, si veus el paper no veus les paraules...), i així les lletres s’abstreuen, eviten una lectura fàcil que, per pornogràfica, converteixi la proposta arquitectònica en un mal acudit."

rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!

(redoble de tambors)

i salt mortal!







rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!

(redoble de tambors, altra volta)

i ara DOBLE salt mortal!




"Plantegem és una estructura secundària de tubs d'acer de 80x40mm que ens emmarquen els forats de la façana. Aquesta subestructura, com que es tracta d'una façana d’uns 70cm d'ample, la doblem per trobar-la tant a la cara interior com a l'exterior, amb uns connectors entre ambdues."












"La part interior de la façana es fa de cartró-guix, amb les guies muntades damunt els tubs de 80x40mm. La part exterior la fem de manera anàloga, amb un taulell de suport al que hi collem unes plaques de poliestiré extruït, al que incorporem un "mallatex" per aplicar-hi el revoc final."












"Els forats de façana es defineixen per uns marcs d'acer galvanitzat amb tota l'amplada de la façana, que venen conformats de taller i es pengen dins l'estructura secundària esmentada."

Portes obertes a l'Ateneu Torrellenc.

La darrera visita d'obres, amb en Manel Gonzàlez interpretant al dimoni escuat. Coses de la il·luminació...

Jornada de portes obertes a l'Ateneu Torrellenc, un teatre que el vaig pensar per representar-hi "Els Pastorets" tot i que potser "La Passió" hi seria més escaient, després d'un munt de temps en obres. I és que si el camí havia de ser llarg i ple de coneixences, en Kavafis haurà trobat un bon deixeble en aquest que us escriu. En tot cas, ja ho sabeu: el divendres 25 a quarts de sis de la tarda us n'obrim les portes i ja ens explicareu!

Un esbós de la sala, quan la cosa només era un projecte.

FITXA TÈCNICA: Ateneu Torrellenc. Arquitecte: Isidre Santacreu. Aparellador: Manel González. Enginyeria Acústica: SIS Consultoria Ac. Escenògraf: Jordi Soler Prim. Promou MMAMB y Ajuntament de Torrelles de Llobregat. Construeix: FEU

Urtain, un viaje hacia una España triste

Urtain para mí era un personaje desconocido, tengo treinta y pocos y soy extranjera, eso me da licencia para que tal nombre o apodo, como descubrí después, no me suene de nada. Total, que el domingo pasado, fui a ver al Romea, una obra que yo creía basada en su vida, es decir, en la vida de un boxeador famoso en España en los años 70: Urtain. Siguiendo la recomendación de Daniela fui al teatro esperando ver una biografía. Pero no, no era eso, no era sólo eso, o, en cualquier caso, era también una biografía de España, de la transición. De cómo España pasa de tener una educación sentimental y una propaganda basada en valores caducos a ser un país con sus altibajos pero aceptablemente moderno. Debí sospecharlo tratándose de un montaje de Animalarío, aunque confieso que apenas conocía la compañía.

Urtain o el tigre de Cestona es un hombre básico que engañado por otros y jaleado por su vanidad animal pretende a base de fuerza bruta y amaños ser un boxeador de éxito, una celebridad de la lucha. El machito español, que no sabe ni hablar ni boxear, empieza su andadura lanzando piedras en su pueblo natal para luego ser utilizado y manipulado por una prensa corrupta y mediocre a servicio de un régimen populista que lo erige en símbolo de la valentía española. Porque, textualmente, el corazón de España se halla en los cojones.

Y de todo esto no hace tanto. Y de todo esto aún hay bastantes muestras hoy en día tanto en el bar de la esquina, como en los medios de comunicación o incluso los domingos en las comidas familiares.
Asistiend a la obra, poco a poco, a una se le encoje el corazón y al final no sabe si llorar por la suerte del pobre Urtain o por una España que hasta hace tan poco esalzaba unos valores tan brutos.

La manera de conseguir que el drama vaya in crecendo es deliciosa, toda la obra es un flash-back, que arranca con el suicidio de Urtain en el 92 poco antes de la inauguración de los juegos olímpicos y acaba prácticamente con la muerte del propio padre de Urtain en una taberna a causa de una apuesta salvaje. O lo que es lo mismo, arranca con la primera vez, después de décadas, en la que España se intenta mostrar al mundo con nuevos códigos y va retrocediendo a una España negra en la que el poder utilizaba los símbolos más rancios para promocionarse. O lo que es lo mismo arranca del suicidio del hombre fracasado por no saber decir te quiero y acaba en el tiempo en que los hombres estaban orgullosos por no saber llorar.

Animalario, nos coloca un ring casi entre las butacas y toda la obra sucede ahí extremando la metáfora de que la vida es una lucha. Los recursos y el lenguaje son además muy creativos y eficaces para que con apenas 8 actores se logre construir de manera verosímil una profusión de espacios y personajes relevantes en el relato que narra 4 décadas. Urtain es un espectáculo que renueva el lenguaje del teatro, con una verosimilitud enorme sin perder un ápice de teatralidad, mezclando géneros sin complejos para mantener el espectador en vilo de principio a fin. Y termina con el público aplaudiendo de pie.

Urtain está en cartel en Romea hasta el 22 de noviembre.