Jardins a Vilanova i la Geltrú.

Si l'estat no ens garanteix el benestar ens l'haurem de procurar nosaltres pel nostre compte. Això és el que deuen haver pensat en un racó de Vilanova i la Geltrú, en una barriada molt barriada en la que algú enyorava més verd a les voreres i ha tret els testos al carrer. 

De com em vaig fer gran amb el Parc dels Pinetons de Ripollet.

Ja cantava en Julio Iglesias allò del "de niña a mujer", que en el meu cas seria... ¿"de niño a mujeriego"? Bé, tant és. La cosa és que amb aquest parc vaig passar d'estudiant i becari de l'AMB en la seva primera fase a arquitecte en la segona fase, i sempre al costat d'en Claudi Aguiló Riu que és la cosa més semblant a un "sensei" que hagi tingut mai. La cosa va acabar amb un memorable viatge a Pàdua on el seu col·legi d'arquitectes ens va atorgar el premi a l'espai públic de la Biennale Barbara Cappochin, un premi que d'acord, no coneix ni Cristo, però que comptava amb en David Chipperfield al jurat, el que em va inflar l'ego durant una bona temprada. De totes maneres el millor record són les estones que amb en Jordi P ens vam passar fent la maqueta de la primera fase, mentre projectàvem directament tot retallant el cartró finlandès amb el que construíem el territori. En Claudi ens deixava fer i de tant en tant venia, mirava i aconseguia treure la punta al projecte. Només ara que ho penso me n'adono de com ho enyoro.

Una escala travessa-talussos. Observi's la conya dels replans, que per normativa cada pocs graons n'hi ha d'haver un. I aquí hi són.

Us passo el link al Parc dels Pinetons de Ripollet de la meva pàgina web on podreu trobar unes quantes fotos més de l'obra. Salut i bon any, que veig que aquesta és la primera entrada al bloc del 2013!

Dilluns de visites d'obra.

L'arquitecte fa com el criminal. Necessita tornar a l'escena del crim. Així ho vam fer aquest dilluns passat. Vam tornar al parc de Can Lluch a Santa Coloma de Cervelló i a l'Ateneu Torrellenc. Ambdues obres es van acabar fa poc més d'un any i ja corren soles.

Ara toca ampliar el parc. Cal posar al dia la zona de jocs infantils, endreçar la capçalera de la riera, definir un parell de camins que s'enfilen cap al poble. Poca cosa més. Serà la primera zona de jocs infantils que projectarem després de tenir el nostre fill. Ens ve molt de gust.

Les escales del racó de fotre's mà.

Pel que fa a l'Ateneu encara hi ha pendents uns repassos d'obra, a més de les incidències del dia a dia. El procés d'aquesta obra ha estat complex... i complicat. Encara ho és. Però poc a poc l'anem posant en solfa. Gairebé m'emociono fa unes setmanes quan en una d'aquestes visites vaig sentir unes notes d'un piano de gran cua dalt de l'escenari. O la sala d'assajos plena de senyores fent tai-txí... L'únic sentit de la nostra feina és aquest, quan aconseguim desaparèixer nosaltres i la nostra arquitectura i l'únic que se sent, que es veu i que es respira és la gent donant significat amb l'ús a allò que hem fet.

Un jereoglífic a la façana.

Quan es confon racionalitzar amb racionar el pastís.

1. Un dia sona el telèfon. És l'Olga, una amiga a qui fa un temps vaig fer-li un certificat d'habitabilitat de casa seva per poder trametre'n la cèdula d'habitabilitat. La sala d'estar d'aquell pis se li ha quedat petita i vol tirar l'envà que la separa d'un dormitori on mai hi posarà un llit. Ben pensat. Em demana que m'hi acosti per comprovar que realment és un envà i es pot tirar a terra, a l'hora que em pregunta per la paperassa que comporta tot plegat.

L'envà és un envà d'aquells de paper de fumar. En un matí s'ha tirat a terra i abocat la runa en uns contenidors al carrer. Contenidors que són unes saques que llogues per uns... 60€? cadascun. En el preu hi van incloses les taxes municipals pertinents. Bé.

Entro a la web de l'Ajuntament. El permís per tirar a terra l'envà són més de 400€. Cal adjuntar-hi un projecte que amb tot el que demanen no em veig capaç de fer-lo per menys de 600€. Malament.

L'Olga es gasta 1.000€ i encara té l'envà a casa. Què farà l'Olga?

2. Fa un any vam arranjar una façana interior del carrer Sant Pere Mitjà de Barcelona. L'obra va anar molt bé, no només gràcies a nosaltres: el constructor, l'Eloi, va fer una feina molt acurada mantenint l'obra neta i en ordre. De fet, l'obra va anar tan bé que ara la finca del costat, que és un edifici calcat fill de la mateixa promoció, ens van encarregar el projecte de rehabilitació de la façana interior. Un cop de sort doncs el projecte ja el teníem fet, calia adaptar-lo mínimament i llestos. Podem ajustar els honoraris i a la vegada tenir més marge de benefici. Mola.

Sorpresa: no havia passat ni un any i la tramitació exigida per part de l'Ajuntament és diferent. S'ha simplificat atenent als temps que corren? I una merda: ara et demanen un projecte previ que entrar a Patrimoni on passat un mes et diuen si sí o si no. No mola.

corol·lari. Se'n poden anar tots plegats a cagar. Amb la d'anys de crisi que portem ( i els que ens esperen!) a cap administració se li ha ocorregut simplificar tràmits. A cap. I en tenim de tots colors: taronges, blaves, vermelles, verdes... Cap renúncia a la seva part del pastís i l'administrat està embafat i algun dia li petarà el ventre. Així no és estrany que de 185 països Espanya estigui a la posició 133 en facilitats per muntar una empresa (informe DoingBusiness2012). Per exemple.

El pati interior de Mitjà de Sant Pere que vam reformar. Abans de la reforma. I de nit.

Onze de setembre. Ajudeu-nos a triar una estelada.

EuroVegas?

Las Vegas.

Àmbit sud del Baix Llobregat.

Terrenys agrícoles entre la C-32 i la C-31.

La taca anterior a Las Vegas, atrapant des d'un bocí de Fremont St. al nord, fins a l casino Mandalay Bay al sud (i al costat, un pèl més amunt, el Caesars Palace, que el 1980 i el 1981 va acollir al seu aparcament el Gran Premi de Las Vegas de F1. D'allò no en queda ni l'ombra: és impossible de trobar cap edifici de més de deu anys d'antiguitat, la ciutat es reedifica constantment.

El "Strip" de Las Vegas col·locat a escala al Baix Llobregat.

La taca de Las Vegas damunt de Barcelona, engolint-se la Gran Via de plaça Cerdà finsa la Rambla Prim, tot Montjuïc, Ciutat Vella, tot Poble Sec i una bona queixalada de l'Eixample i Poble Nou. 

Catalunya ja és una primera potència en joc i en putes, si bé la cosa segueix un model difús, d'economia més extensiva que intensiva. Un parell de màquines escurabutxaques a cada bar, una puta a cada revolt de la carretera ,aquest és el nostre país. Ara es vol introduir un model que no se sap si complementarà o substituirà l'actual, bé estaria saber-ho.

Successos paranormals: d'iniciar les obres d'una casa i de la xarxa curry.

El client fent de saurí per la seva parcel·la.

Avui, mentre Bankia s'esfondra i la prima de risc es dipara, hem fet el replanteig d'una casa. Hem quedat de bon matí amb el client (que a l'hora farà de constructor per tal d'estalviar-se uns diners i guanyar maldecaps), l'aparellador, un veí amb una grua que remourà les terres i l'estructurista. Amb fils hem marcat l'àmbit de la casa per tal de comprovar que hi cap i no hi passen coses rares tals com que les darreres pluges hagin encongit el terreny. Bé, de coses rares sí que en passen: a aquestes alçades de la pel·lícula va i algú decideix de fer-se una casa... Doncs precisament perquè van maldades que la fem. El client fa temps que està convençut que el sistema financer del país se'n va a pastar fang així que té pressa a transformar uns diners que demà potser no valguin res en una llar. En la seva llar. Si quan vam començar el projecte aquest plantejament ens el miràvem ben escèptics, el cul petit que avui se'ns queda a l'escoltar les notícies ens fa ser més crèduls davant qualsevol predicció apocalíptica, la veritat...

 I com que els expedients X no venen sols, aquest és el primer projecte que hem de resoldre atenent a la xarxa curry del terreny. Això dels raigs curry creia que eren els súperpoders del darrer súperheroi de Bollywood, però es veu que no, que són unes línies naturals d'energia que creuen la Terra en direccions ortogonals, unes línies que te les trobes cada parell de metres. En la seva intersecció cal evitar de situar-hi elements d'estades perllongades (el llit, el sofà... el vàter?), pel que la distribució del programa esdevé un sudoku d'un parell de collons. Com que la cosa no era prou simpàtica, també vam haver d'atendre les línies d'aigua subterrània, que segueixen un patró similar. Tot això ens ho van passar en un dibuix en AutoCAD que recollia el treball de camp d'un tipus pasejant-se amunt i avall de la parcela amb unes varetes a les mans.

Amb una mica de sort encara ens farem famosos. Falta ben poc per atreure l'atenció de l'Íker Jiménez i que ens dediqui un reportatge a Tercer Milenio...

El plànol amb les radiacions naturals de la parcel·la.

Barraquisme i eufemismes a Barcelona.

Interior de Can Ricart. Desembre de 2010.

A l'edició digital de La Vanguardia avui es pot llegir: 

"Mueren cuatro personas en el incendio de una barraca en un solar abandonado de Barcelona"

Un titular calcat al del telenotícies de TV3, que també parlava de solar abandonat. Abandonat però del que hi ha constància de gent vivint-hi des del 2009.

A veure. Està clar que hi havia un solar. I al solar al menys hi havia una barraca habitada. Així que m'agradaria saber a què ve l'adjectiu "abandonat" que no paren de repetir-nos els mitjans.

Sospito que el quart poder és en bona mesura una simple extensió del relat del poder executiu. És a dir,  un poder 1.4, 3.2 o alguna cosa per l'estil. En tot cas un poder dependent.

Sempre serà de més bon digerir parlar de solars abandonats per on hi passava una barraca que de barraquisme a la Barcelona del segle XXI. Malabarismes dialèctics.

2012

'Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos'.

Memorable.

Hi ha moments heroics de resistència. Aquest n'és un. Quan el catedràtic d'Estètica de la UB, en José María Valverde, va anunciar amb aquestes paraules que dimitia en resposta al cessament del catedràtic d'Etica José Luís López Aranguren per part del règim feixista d'Espanya. 1964: poca broma.

Amb motiu de la crisi econòmica és un lloc comú parlar de la crisi de l'Arquitectura. No hi puc estar d'acord. La resposta que ens demanen aquests temps és més Arquitectura. Amb majúscules. O això o ja podem plegar com a societat, rendir-nos a la barbàrie.

Ètica i estètica van de la mà. I d'aquesta no en sortim sense una regeneració ètica... i estètica.

Aquest proper any farem el que hem fet fins ara: tan bona Arquitectura com sabem i podem, donant llebre per gat tant si ens encarreguen un parc, una escola, una caseta, un dictamen o una taxació.

Molta Arquitectura per a aquest 2012.

De visita al monument casteller d'Antoni Llena a la plaça Sant Miquel.

Vaig saber d'aquesta escultura quan tot just es començava aixecar, al llegir un bon article d'en Quim Monzó a La Vanguardia. Parlava de les crítiques en contra que ja en feien veïns i comerciants de la plaça i va demanar un vot de confiança per a l'artista, l'Antoni Llena. Fa uns pocs dies li va dedicar un altre article molt afilat també a La Vanguardia, on de passada i pel mateix preu l'Alberto Fernández Díaz rebia de valent (sospito que el germà del nou Ministre de l'Interior era el veritable protagonista de l'escrit). El cas és que em vaig oblidar de tot plegat i un vespre que em dedicava a caçar un Pare Noel en bicicleta...

... vaig caure de ple dins la xarxa de l'Antoni Llena. Diu em Monzó que li sembla una gran escultura. Doncs a mi també. Amb una virtut fonamental: ha clavat l'escala de la peça, té la mida justa... i a sobre està molt ben col·locada!, a la cantonada que la connecta amb la Plaça Sant Jaume, allunyant-se amb el seu ball ingràvid del plat de mal pair de la intervenció d'en Josep Maria Subirachs a l'ampliació franquista de l'Ajuntament.

Com podeu veure l'escultura ve amb pancartes de sèrie per als balcons dels veïns. Ni cas. Em jugo cinc cèntims d'euro que d'aquí a pocs anys se les acabaran menjant amb patates. De moment, pancartes avall la gent es passeja amb el cap cap amunt, guaitant el cel potser buscant l'aixeneta...

Uns s'hi enfilen mentre d'altres es tiren pel terra càmera en mà. L'obra d'en Llena de segur que es farà estimar i la prova més científica de tot plegat és que hi ha més nanos jugant-hi als seus peus que als jocs infantils que hi ha ben a la vora...

L'incerta glòria de l'arquitectura sostenible

No fa pas masses dies que una amiga i mitja, la Mónica Cruz, compartia a través del fèisbuc l'enllaç a un article de El País: Ecoaldeas frente a la ciudad eléctrica, signat per l'Andrés Jaque. Va ser escoltar el terme "ecoaldea" i sentir el mateix neguit a l'entrecuix que em produeixen mots com "sostenibilitat". Sí, tinc aquesta perversió, que he de confessar es tracta d'un fetitxisme electiu. I és que davant la imposició d'aquest discurs eco-happy-flower, o et surt una llaga a l'estòmac o hi busques la vesant parafílica. A la que sents a algú parlant de sostenibilitat, tremola i agafa't fort. De totes maneres, la cosa ve de lluny com ho prova el següent passatge de la "Incerta Glòria" d'en Joan Sales que tinc a mig llegir:

En algun lloc del front d'Aragó, a les files republicanes:

"- I ¿què et duu per Olivel?

- Ens han incorporat al vostre batalló -pipava tot aclucant els ullets-. I d'en Soleràs, ¿en saps alguna cosa?

- No l'he tornat a veure.

- Un xicot de cultura, però el més brut de la brigada. Durant unes operacions acampàvem al ras i era el mes de gener. Per escalfar-nos dormíem apilotats en piles de tres i quatre, posant al damunt la pila de mantes de tots. Els oficials fèiem pila a part, naturalment; un ha d'evitar l'excés de familiaritat amb la tropa. ¿Vols creure que no ho vaig resistir? Pudia com un boc! "Mira, noi, ho sento, però prefereixo que no dormis amb nosaltres." Li va tocar dormir sol, i això, com t'he dit, era al ras, amb sis o set graus sota zero. ¿Saps què feia? Es colgava sota els fems dels muls de la companyia. Ens va caure una nevada de dos pams: "Aquest Soleràs", dèiem, "tot sol i amb una manta, haurà quedat momificat". L'endemà ens va assegurar que havia suat tota la nit.

- Segur que sí. Cobert de pilotes de mul i encara amb dos pams de neu a sobre, ni que hagués dormit sota quatre edredons! No va tenir pas mala idea.

- Què et diré, abans em trobaríeu gangrenat de fred. Està bé la cultura, però sense la higiene..."

De collage amb la façana de l'Ateneu Torrellenc.

Aprofitant la jornada de portes obertes de l'Ateneu Torrellenc, vam posar un exercici als nostres alumnes de primer de dibuix de l'Escola d'Arquitectura de La Salle, a la Universitat Ramon Llull. A banda del dia a dia de les classes, un cop per setmana pengem un exercici al grup de Flickr on estem posats. Són treballs un pèl guerrilleros, de llibreta petita i execució ràpida amb la finalitat d'agafar l'hàbit de pensar amb un llapis a la mà. En aquest exercici, els alumnes havien de completar una fotografia de la façana de l'Ateneu que els hi vam lliurar amb un bocí esquinçat. Com que de l'Ateneu no en tenien notícies, no estaven condicionats per l'original que va servir d'empremta i que no els vam mostrar fins finalitzat el treball.

Els alumnes, repeteixo, són de primer i només fa uns pocs mesos que es passegen en això de l'Arquitectura, perplexos encara per la pressió de l'Escola en fer-los trontollar les certeses amb les que van arribar al setembre. És una carrera ben rara aquesta...




Hi ha qui te clar que això de l'Arquitectura és aixecar edificis amb tots els metres quadrats que es pugui:

Oriol Peroy, "Universitat per a artistes!" Grup Sandra Moliner.

D'altres, però, són d'horitzó més ampli i trien una tipologia que fins i tot té lloc per recordar el forat que hem fet a la fotografia original:

Gerard Closa, "Petita estació de tren". Alumne d'Isidre Santacreu.

Una altra versió de forat, un altre portal, però a la catalana (amb peatge):

Diego Matilla. Sense títol. Grup de la Sandra Moliner.

I tornem al tema clàssic de l'imaginari de l'arquitecte: el xaletillo!

Francesc Abajo Duran. Sense títol. Alumne d'Isidre Santacreu.

Amb una temàtica indefinida però de vocació sumptuària, hi ha propostes que, en un atac de bondat, arriben a recordar el classicisme assimètric d'algun dels projectes de Sigurd Lewerentz. Això, o com de despistats arribem a aquesta carrera...

Berta Martí Gil. Sense títol. Alumna de Raimon Farré.

Millor o pitjor dibuixada (això tant és) hi ha qui ha triat un camí moooooolt intel·ligent: aconseguir que l'Arquitectura no la posi l'objecte construït (que ella completa amb uns mínims elements) sinó el paisatge que l'envolta:

Bea Díaz-Guerra, "Escalant fins al mirador". Grup de l'Isidre Santacreu.

Aquest paisatge però pot pertànyer al món dels somnis (o dels malsons):

Alejandro Batista Twose, "Pajarillos en el Tejado". Alumne de Guillem Bosch

Però es poden fer bons treballs sense anar tan lluny. Un equipament cultural clàssic com una biblioteca, un encaix correcte i un grup de gent en primer terme per no oblidar que, en definitiva, qui dóna sentit a l'Arquitectura som

Estefania Pellicer. Sense títol. Alumna de la Sandra Moliner.

En aquesta proposta se'ns presenta el pati d'una escola mixta (meitat per a nens "normals" al pati de planta baixa, meitat per a "marcianets" al pati del terrat).

Mireia Sobrino, "Pati interior d'una escola de Primària". Alumna d'en Guillem Bosch.

Un altre pati: el d'una presó. Aquest alumne no veia clar l'exercici i es va queixar. Crec que el mal cos que li va quedar va influir en la tria del tema, amb el que va acabar aprofitant al seu favor unes energies força negatives en origen. Una actitud que em sembla excel·lent:

Joaquín Repullés Garrido. "Patio de la cárcel a la hora de comer". Grup de la Sandra Moliner.

I ja per acabar, la proposta del profe que us escriu, una proposta dibuixada amb vidre, arrebossats, acer i ciment:

La façana (principal) de l'Ateneu Torrellenc.

Divendres passat hi va haver portes obertes a l'Ateneu Torellenc. El cas és que en vaig sortir viu, i això està bé. Avui em ve de gust parlar-vos de la façana d'aquest Ateneu.

L'Ateneu és una mena de centre cívic per a una localitat, Torrelles de Llobregat, on no crec que hi hagi un sol veí que no hi estigui apuntat. Així que, malgrat sigui un poble petit, l'Ateneu té unes necessitats que demanen un trasto gran amb teatre, sales d'assaigs, vestidors...

Dic a la memòria del projecte:

"La solució adoptada per a la realització de la façana principal no s’ha pogut ni volgut resoldre de manera neutra i convencional, degut a la contundència del volum necessari per a constituir un receptacle eficaç per a resoldre les activitats de l’Ateneu, amb la corresponent incidència en un dels àmbits urbans i cívics més representatius de Torrelles, on s'hi aboquen l'Ajuntament, l'església, cases de veïns..."

És a dir, tinc que resoldre una façana d'una cosa molt gran en un lloc molt complicat. Què fer en aquests casos?

"Potser picant l’ullet de manera venturiana, la façana esdevé anunci del que és, convertida en superfície d’escriptura sobre la que es retallen les lletres que n’anuncien que és l’ATENEU "

Això és veritat, però no és tota la veritat. El cert és que les lletres sempre m'han fascinat:

... des del mateix moment d'aprendre a llegir, amb unes capses que hi havia al col·legi amb lletres de cartró retallades (coses del mètode Montessori)...

... amb els jocs de prestidigitador d'en Joan Brossa amb una lletra a les seves mans...

... amb la sentència d'en Ferran Lobo: "la paraula escrita no està en el món..."

...

"La paraula escrita no està en el món". I tant que no. A la disposem uns gargots damunt un paper i els entenem, ja no estem veient aquells gargots, veiem paraules, idees... som en una altra dimensió! La pretensió del projecte és, doncs, la de transformar la façana en una altra cosa que la pròpia matèria que la conforma.

"Però es tracta d’arquitectura, d’entendre un cert ordre a la cosa construida. Les lletres se sotmeten a una geometria, deixen de ser una mica lletres com la façana deixa de ser façana (en tant el full de paper deixa d’estar al món quan serveix de suport a la paraula, perquè si veus paraules no veus el paper, si veus el paper no veus les paraules...), i així les lletres s’abstreuen, eviten una lectura fàcil que, per pornogràfica, converteixi la proposta arquitectònica en un mal acudit."

rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!

(redoble de tambors)

i salt mortal!







rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!

(redoble de tambors, altra volta)

i ara DOBLE salt mortal!




"Plantegem és una estructura secundària de tubs d'acer de 80x40mm que ens emmarquen els forats de la façana. Aquesta subestructura, com que es tracta d'una façana d’uns 70cm d'ample, la doblem per trobar-la tant a la cara interior com a l'exterior, amb uns connectors entre ambdues."












"La part interior de la façana es fa de cartró-guix, amb les guies muntades damunt els tubs de 80x40mm. La part exterior la fem de manera anàloga, amb un taulell de suport al que hi collem unes plaques de poliestiré extruït, al que incorporem un "mallatex" per aplicar-hi el revoc final."












"Els forats de façana es defineixen per uns marcs d'acer galvanitzat amb tota l'amplada de la façana, que venen conformats de taller i es pengen dins l'estructura secundària esmentada."