De collage amb la façana de l'Ateneu Torrellenc.

Aprofitant la jornada de portes obertes de l'Ateneu Torrellenc, vam posar un exercici als nostres alumnes de primer de dibuix de l'Escola d'Arquitectura de La Salle, a la Universitat Ramon Llull. A banda del dia a dia de les classes, un cop per setmana pengem un exercici al grup de Flickr on estem posats. Són treballs un pèl guerrilleros, de llibreta petita i execució ràpida amb la finalitat d'agafar l'hàbit de pensar amb un llapis a la mà. En aquest exercici, els alumnes havien de completar una fotografia de la façana de l'Ateneu que els hi vam lliurar amb un bocí esquinçat. Com que de l'Ateneu no en tenien notícies, no estaven condicionats per l'original que va servir d'empremta i que no els vam mostrar fins finalitzat el treball.

Els alumnes, repeteixo, són de primer i només fa uns pocs mesos que es passegen en això de l'Arquitectura, perplexos encara per la pressió de l'Escola en fer-los trontollar les certeses amb les que van arribar al setembre. És una carrera ben rara aquesta...




Hi ha qui te clar que això de l'Arquitectura és aixecar edificis amb tots els metres quadrats que es pugui:

Oriol Peroy, "Universitat per a artistes!" Grup Sandra Moliner.

D'altres, però, són d'horitzó més ampli i trien una tipologia que fins i tot té lloc per recordar el forat que hem fet a la fotografia original:

Gerard Closa, "Petita estació de tren". Alumne d'Isidre Santacreu.

Una altra versió de forat, un altre portal, però a la catalana (amb peatge):

Diego Matilla. Sense títol. Grup de la Sandra Moliner.

I tornem al tema clàssic de l'imaginari de l'arquitecte: el xaletillo!

Francesc Abajo Duran. Sense títol. Alumne d'Isidre Santacreu.

Amb una temàtica indefinida però de vocació sumptuària, hi ha propostes que, en un atac de bondat, arriben a recordar el classicisme assimètric d'algun dels projectes de Sigurd Lewerentz. Això, o com de despistats arribem a aquesta carrera...

Berta Martí Gil. Sense títol. Alumna de Raimon Farré.

Millor o pitjor dibuixada (això tant és) hi ha qui ha triat un camí moooooolt intel·ligent: aconseguir que l'Arquitectura no la posi l'objecte construït (que ella completa amb uns mínims elements) sinó el paisatge que l'envolta:

Bea Díaz-Guerra, "Escalant fins al mirador". Grup de l'Isidre Santacreu.

Aquest paisatge però pot pertànyer al món dels somnis (o dels malsons):

Alejandro Batista Twose, "Pajarillos en el Tejado". Alumne de Guillem Bosch

Però es poden fer bons treballs sense anar tan lluny. Un equipament cultural clàssic com una biblioteca, un encaix correcte i un grup de gent en primer terme per no oblidar que, en definitiva, qui dóna sentit a l'Arquitectura som

Estefania Pellicer. Sense títol. Alumna de la Sandra Moliner.

En aquesta proposta se'ns presenta el pati d'una escola mixta (meitat per a nens "normals" al pati de planta baixa, meitat per a "marcianets" al pati del terrat).

Mireia Sobrino, "Pati interior d'una escola de Primària". Alumna d'en Guillem Bosch.

Un altre pati: el d'una presó. Aquest alumne no veia clar l'exercici i es va queixar. Crec que el mal cos que li va quedar va influir en la tria del tema, amb el que va acabar aprofitant al seu favor unes energies força negatives en origen. Una actitud que em sembla excel·lent:

Joaquín Repullés Garrido. "Patio de la cárcel a la hora de comer". Grup de la Sandra Moliner.

I ja per acabar, la proposta del profe que us escriu, una proposta dibuixada amb vidre, arrebossats, acer i ciment:

La façana (principal) de l'Ateneu Torrellenc.

Divendres passat hi va haver portes obertes a l'Ateneu Torellenc. El cas és que en vaig sortir viu, i això està bé. Avui em ve de gust parlar-vos de la façana d'aquest Ateneu.

L'Ateneu és una mena de centre cívic per a una localitat, Torrelles de Llobregat, on no crec que hi hagi un sol veí que no hi estigui apuntat. Així que, malgrat sigui un poble petit, l'Ateneu té unes necessitats que demanen un trasto gran amb teatre, sales d'assaigs, vestidors...

Dic a la memòria del projecte:

"La solució adoptada per a la realització de la façana principal no s’ha pogut ni volgut resoldre de manera neutra i convencional, degut a la contundència del volum necessari per a constituir un receptacle eficaç per a resoldre les activitats de l’Ateneu, amb la corresponent incidència en un dels àmbits urbans i cívics més representatius de Torrelles, on s'hi aboquen l'Ajuntament, l'església, cases de veïns..."

És a dir, tinc que resoldre una façana d'una cosa molt gran en un lloc molt complicat. Què fer en aquests casos?

"Potser picant l’ullet de manera venturiana, la façana esdevé anunci del que és, convertida en superfície d’escriptura sobre la que es retallen les lletres que n’anuncien que és l’ATENEU "

Això és veritat, però no és tota la veritat. El cert és que les lletres sempre m'han fascinat:

... des del mateix moment d'aprendre a llegir, amb unes capses que hi havia al col·legi amb lletres de cartró retallades (coses del mètode Montessori)...

... amb els jocs de prestidigitador d'en Joan Brossa amb una lletra a les seves mans...

... amb la sentència d'en Ferran Lobo: "la paraula escrita no està en el món..."

...

"La paraula escrita no està en el món". I tant que no. A la disposem uns gargots damunt un paper i els entenem, ja no estem veient aquells gargots, veiem paraules, idees... som en una altra dimensió! La pretensió del projecte és, doncs, la de transformar la façana en una altra cosa que la pròpia matèria que la conforma.

"Però es tracta d’arquitectura, d’entendre un cert ordre a la cosa construida. Les lletres se sotmeten a una geometria, deixen de ser una mica lletres com la façana deixa de ser façana (en tant el full de paper deixa d’estar al món quan serveix de suport a la paraula, perquè si veus paraules no veus el paper, si veus el paper no veus les paraules...), i així les lletres s’abstreuen, eviten una lectura fàcil que, per pornogràfica, converteixi la proposta arquitectònica en un mal acudit."

rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!

(redoble de tambors)

i salt mortal!







rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr...!

(redoble de tambors, altra volta)

i ara DOBLE salt mortal!




"Plantegem és una estructura secundària de tubs d'acer de 80x40mm que ens emmarquen els forats de la façana. Aquesta subestructura, com que es tracta d'una façana d’uns 70cm d'ample, la doblem per trobar-la tant a la cara interior com a l'exterior, amb uns connectors entre ambdues."












"La part interior de la façana es fa de cartró-guix, amb les guies muntades damunt els tubs de 80x40mm. La part exterior la fem de manera anàloga, amb un taulell de suport al que hi collem unes plaques de poliestiré extruït, al que incorporem un "mallatex" per aplicar-hi el revoc final."












"Els forats de façana es defineixen per uns marcs d'acer galvanitzat amb tota l'amplada de la façana, que venen conformats de taller i es pengen dins l'estructura secundària esmentada."

Portes obertes a l'Ateneu Torrellenc.

La darrera visita d'obres, amb en Manel Gonzàlez interpretant al dimoni escuat. Coses de la il·luminació...

Jornada de portes obertes a l'Ateneu Torrellenc, un teatre que el vaig pensar per representar-hi "Els Pastorets" tot i que potser "La Passió" hi seria més escaient, després d'un munt de temps en obres. I és que si el camí havia de ser llarg i ple de coneixences, en Kavafis haurà trobat un bon deixeble en aquest que us escriu. En tot cas, ja ho sabeu: el divendres 25 a quarts de sis de la tarda us n'obrim les portes i ja ens explicareu!

Un esbós de la sala, quan la cosa només era un projecte.

FITXA TÈCNICA: Ateneu Torrellenc. Arquitecte: Isidre Santacreu. Aparellador: Manel González. Enginyeria Acústica: SIS Consultoria Ac. Escenògraf: Jordi Soler Prim. Promou MMAMB y Ajuntament de Torrelles de Llobregat. Construeix: FEU

La sensibilidad de Jaume Matas, más allá de la ciclofilia.

El que fuera maillot amarillo del Govern Balear, Jaume Matas, ha visitado hoy los juzgados para declarar una verdad como un templo: que el arquitecto Santiago Calatrava es un artista único en España. Afortunadamente. Y es que llegan a haber dos...

Inaugurem el Parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló. Amb xocolatada!

Ja hem tret el tancat del Parc! Només unes cintes de plàstic el separen dels colomencs. De segur que encara estaran senceres quan al matí de diumenge les tregui una brigada municipal. En poques obres he vist un comportament tan cívic del veïnat com en aquesta.

Aprofito per convidar-vos a xocolatada. Diumenge a les 11 una cercavila voltarà pel poble per acabar dins del Parc cap a les 12, on després d'uns parlaments ens espera la xocolatada. I un concert d'animació infantil! Apa, dons si no teniu res a fer aquest diumenge, ja ho sabeu!

Mostra un mapa més gran

Prova de llum al Parc de Can Lluch, a Santa Coloma de Cervelló.

Racó del Parc, amb fotògraf.

"I ja per acabar..." Així proposava en Vallejo Nájera de començar les conferències: amb uns somriures i la promesa que en dues horetes podrem anar a fer un riu. Justament això del conte de mai acabar m'està passant amb un parell d'obres. És el cas del Parc de Can Lluch a Santa Coloma de Cervelló, que ja fa mig any que l'estem finalitzant i no l'inaugurarem fins a la setmana vinent.

La pista de jugar i ballar, mirant al Llobregat.

"Senyu, senyu, que jo no he estat, que la culpa no és meva..!" Ho havia de dir, que no vull perdre futurs clients entre els lectors d'aquest blog (i si us plau, si n'hi ha algun que es manifesti, merci). De l'endarreriment en té la culpa la Natura. Des que arrenquen les calors amb la primavera la cosa fa de mal plantar, així que malgrat quedaven quatre detalls per rematar, vam haver de mantenir l'obra mig endormiscada fins a l'arribada de la fresca.

Una barana on recolzar-se, amb cua.

Doncs, com us deia, inaugurem d'aquí a una setmana. Aprofito per compartir amb vosaltres unes quantes imatges de la darrera visita d'obres.

Un racó on al final m'he decidit a afegir-hi un banc, atenent a les necessitats de parelles necessitades.

En Jordi, de la "Serralleria Metàl·lica Ferran Collell", mentre m'ajuda a passar revista.

Un borrissol de verd apunta bones maneres gràcies a un estiuet de Sant Martí prou generós. Si us he de ser franc, jo els parcs els inauguraria tres o quatre anys després d'haver-los enllestit, quan la vegetació s'ha fet seu el lloc. El març farà florir els cirerers de cirera bona amb que hem espurnejat el parc. Després els lledoners es vestiran de primavera i començaran a teixir una ombra per al sol inclement de l'estiu, una ombra que aquest any encara serà menuda.

La "Balissa Cirera" encesa damunt una catifa de llambordes amb junta verda..

Ja veieu que la nit se'ns tira al damunt. Toca fer la prova de llum: orientar els focus per evitar tant zones fosques al parc com portar el migdia a la sala d'estar d'algun pobre veí.

La pista, per sota.

FITXA TÈCNICA: Projecte i direcció d'obres: Sandra Moliner + Isidre Santacreu Promotor: MMAMB + Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló Empresa Constructora: FLORET.

La casa embargada.

Avui els diaris publiquen una notícia interessant: diverses sentències judicials han dit que els bancs, un cop hagin embargat un habitatge per impagament de la hipoteca, ja se'l poden confitar sense que puguin reclamar la diferència entre el valor obtingut en subhasta i el deute real. Perquè fins ara no era així: si el deute era de 300.000€ i el que en treia el banc a la subhasta eren 200.000€, aquests 100.000€ de diferència (més les costes processals i altres despeses derivades) anaven a compte del deutor, que es veia sense casa i perseguit pel banc.

I sí. Molta gent s'ha hipotecat alegrement durant aquests anys i se li ha d'exigir la seva part de responsabilitat quan van maldades. Però no és menys cert que les entitats creditícies han fomentat aquest festival de gent entrampada. Així que em sembla fantàstic que a bancs i caixes els hi toqui afrontar part de la factura. Ja en ple segon any de la crisi encara em vaig topar amb directors de sucursals bancàries que van provar de pressionar-me perquè inflés una taxació (i és que entre moltes altres coses, sóc taxador). Però si no em vaig vendre ni el dia que em van oferir "dones" per estirar un valor...

Perro y mariquita.

Hace pocos días que hemos entregado un encargo que en su momento nos pareció un poco raro. Un ayuntamiento metropolitano nos pidió unas imágenes de diferentes proyectos urbanos (algunos ya realizados, otros no). Lo curioso es que querían que resolviéramos el trabajo a mano, huyendo de los rénders digitales (también conocidos como horrenders). Así pues, desempolvamos la caja de colores, sacamos punta a los lápices y en un par de meses nos hemos plisplado cinco perspectivas que dentro de pocas semanas corretearán por las calles de esa ciudad. Para mantener el misterio os presentamos unos fragmentos de los dibujos. Hoy va de bichologías varias. No os cortéis en encargarnos más dibujos (dinero mediante), que nos lo hemos pasado teta.

Buenos propósitos para el 2011

Este año vamos a por todas.

Nuestro chivato estadístico, el StatCounter, nos dice que en el ránquing de webs del mundo mundial andamos por el 12 millones. Esto no puede ser. Tenemos que llegar al 11,5 millones pero ya.
Los redactores de este blog nos hemos estrujado los sesos pensando en cómo potenciar la página. El frenesí neurológico se concreta en cinco puntos:

1. Nuevo concurso-sección sobre los misterios insondables del Universo. Y sí, nos vamos a enfrentar a uno de esos interrogantes con el que no se atreve ni Eduard Punset: ¿PARA QUÉ NOS SIRVE A LOS ARQUITECTOS UN COLEGIO DE ARQUITECTOS? Se sobreentiende que a los arquitectos que no vivimos del colegio, claro.

2. Nueva sección de investigación: ANECDOTARIO DEL MOBILIARIO URBANO BARCELONÉS CONTEMPORÁNEO, o de cómo se pasa de lo ejemplar a lo ridículo en unos pocos años. Con ejemplos prácticos ilustrados, como el extraño caso de la farola a la que le salieron un par de cojones. Ya verán, ya verán...

3. Todavía en clave municipal, vamos a becar con una SUSCRIPCIÓN DE UN AÑO A ESTE BLOG a las mejores líneas de investigación que arrojen algo de luz a la vocación del consistorio por meterse en fregados de dos pares de farolas.

4. DESCUENTO DE UN 3% EN LOS HONORIOS a los primeros 50 que encarguen un proyecto al equipo de redacción del blog. No acumulable con otras ofertas. Referencia: proyecto final feliz. Sí a todo.

5. De momento no se nos ocurre nada, pero quedaba feo decir que los puntos eran cuatro.

Breve tratado de erotismo

" En la oscuridad el cuerpo estalla en fragmentos, que se convierten en objetos separados. Existen por sí mismos. Sólo el tacto logra que existan para mí. El tacto es limitado. A diferencia de la vista, no abarca la persona completa. El tacto es invariablemente fragmentario: divide las cosas. Un cuerpo conocido a través del tacto no es nunca una entidad; es, si acaso, una suma de fragmentos."

Esta es la cita a la que necesita recurrir Juan Manuel. Las palabras provienen del Breve tratado de erotismo, supuestamente escrito por Jan Kott, autor y crítico teatral polaco. Juan Manuel es uno de los personajes entre los que se desliza uno de los cuentos más conocidos de Sergio Pitol,  Nocturno de Bujara. En estos cuentos la vida, sobre todo la del propio autor, y la literatura se confunden, sus límites se disuelven. Los personajes, y el autor enmascarado entre ellos, necesitan recurrir a la narración y a la literatura para comprender o aprehender las cosas de la vida. En el caso de la cita se trata de una boda en Bujara, y de lo inexacto e incompleto de nuestro conocimiento; y también de la existencia: sólo la zona que se recorre con el tacto es real; y también, porque no, de las tópicas bipolaridades estéticas: de lo táctil y lo visual, de lo clásico y lo barroco, de la abstracción y la empatía.

La literatura de Sergio Pitol está hecha de narraciones, de sus viajes y de su vida, y ésta de "todos los libros que ha leído, de la música que ha escuchado y los cuadros que ha visto". Por eso en sus cuentos uno tropieza entre citas con revelaciones poéticas como la que encabeza estas líneas. Y por eso yo me he convertido a esta  religión, la literatura de Sergio Pitol, y pretendo evangelizar a quien me rodea.

Cúpula de la iglésia del monasterio de Osios Lukas, s. XI. donde las iglesias bizantinas se fragmentan, se convierten en sumas de fragmentos, y se pierde de vista el cuerpo unitario del templo y la basílica, como explica Riegl.

Se alquila despacho.

Compartimos espacio de trabajo. Diáfano. Mucha luz natural. Ambiente dicharachero. Delante del cine Renoir Les Corts (a dos pasitos del Nou Camp y El Corte Inglés Diagonal, un chollo vaya). Razón: en este mismo blog.

La visita del Mariscal Rommel a la casa Malaparte.

En una llibreria de vell em vaig firar d'una edició argentina de l'any 59 de "La Piel". Fa unes setmanes, amb el llibre a mig llegir, vaig ensopegar amb Malapartiana, el blog del darrer traductor a l'espanyol d'en Curzio Malaparte, en David Paradela. Entre que em vaig enganxar de patac al seu blog i que la prosa del llibre se'm feia feixuga, me'n vaig anar a la llibreria a per l'edició de Galaxia Gutenberg i Círculo de Lectores. I vaig fer bé.

"La Piel" estesa.

En Curzio Malaparte és un Dionisio Ridruejo a la italiana i a lo bèstia. Des d'uns orígens feixistes no s'està de cantar-li les quaranta al mateix Duce, guanyant-se exilis i presons diverses. La deriva ideològica el durà a adscriure's al partit comunista italià... i a convertir-se al catolicisme poc abans de morir. En el seu testament ens deixa una darrera sorpresa: va fer donació de la seva casa a Capri, la Casa Malaparte, al partit comunista xinès. I què n'havia de fer el govern xinès d'aquesta joia arquitectònica del segle XX? Res. Deixar empantanegada aquesta obra en un buit legal que la condemnà a dècades d'abandó.

Malaparte (nascut Kurt Erich Suckert al Prato de finals del XIX) va encarregar-li una casa a Capri a Adalberto Libera. I per què necessitava un arquitecte un tipus que s'inventa el seu propi nom emmirallant-se amb el mateix Napoleó, i que no s'està d'exercir de gra al cul d'en Mussolini? Està clar que no el necessita per a res, així que en Libera va durar ben poc en aquesta història. Malaparte tenia massa clar com havia de ser casa seva. Una descripció fantàstica l'he trobada en unes línies seves a "La Piel", quan narra la visita que li va fer el Mariscal Rommel:

"Salí al encuentro del general alemán y lo hice entrar en la biblioteca. El general, observando mi uniforme de alpino, me preguntó a qué frente estaba destinado.

- Al frente finlandés -respondí.

- Le envidio -me dijo-. Yo no tolero el calor. Y en África hace demasiado. Sonrió con una sombra de tristeza, se quitó la gorra y se pasó la mano por la frente. Observé con estupor la extrañísima forma de su cráneo: desmedidamente alto, o mejor dicho, alargado hacia arriba, como una enorme pera amarilla. Lo acompañé de habitación en habitación por toda la casa, de la biblioteca a la bodega, y cuando regresamos al inmenso zaguán, con sus ventanas abiertas al paisaje más bello del mundo, le ofrecí un vaso de vino del vesubio, de los viñedos de Pompeya.

- Prosit! -brindó levantando el vaso; se lo bebió de un trago y, antes de marcharse, me preguntó si había comprado la casa tal cual o si la había proyectado y construido yo mismo. Le respondí -aunque no era verdad- que la había comprado tal cual. Y con un amplio gesto de la mano señalé la pared de Matromania, los tres colosales escollos de los farallones, la península de Sorrento, las islas de las Sirenas, el lejano azul del litoral amalfitano y el remoto resplandor de la costa de Paestum, y le dije:

- Yo he proyectado el paisaje.

- Ach so! -exclamó el general Rommel. Y después de estrecharme la mano, se marchó. Yo me quedé en la puerta viendo cómo subía la empinada escalera tallada en la roca que, desde mi casa, conduce a Capri. De pronto, vi que se detenía, se volvía y me lanzaba una mirada inquisitiva; luego dio la vuelta y siguió su camino."



"Yo he proyectado el paisaje"... Impressionant... Amb cinc paraules en té prou per explicar el projecte. I si per a algú en són poques, li regalaré unes imatges a les que vaig arribar gràcies al blog de PinkMeninas. Es tracta d'un clip amb retalls de "Le Mépris", una pel·lícula d'en Jean-Luc Godard de 1963 rodada en part a la Casa Malaparte. Hi veureu la Brigitte Bardot qui, sense haver d'obrir la boca, respondrà a en Curzio Malaparte: "Jo sóc el paisatge!"